Tema: La mare

A la porta, asseguda,
la mare prenia el sol,
un llençol com de neu pura
cosia per al bresol.

Mentre i mentre vigilava
el descans de l'albaet,
li pegava alguna ullada
als jocs dels altres xiquets.

I amb la veu que era un remor
que acariciava la pell,
li cantava amb gran amor
com si fos un passerell.

Pels ulls de mare brollaven
mil carícies de tendresa,
mirant com els fills jugaven
amb els ulls ella els hi besa.

I l'albaet es somreia,
Déu sap que estava somiant,
la mare cosint seguia
tal com seguia cantant.

Perdona que haja tardat tant en comentar este increïble poema funerari que m'ha posat la pell de gallina. He hagut de buscar la paraula 'albaet' que es la nostra manera de dir 'albat' un mot que ningú desitja pronunciar. Heus ací el que diu el meu diccionari de referència.

ALBAT (dial. aubat).
I. m.
|| 1. Infant mort abans de l'edat de la raó. E major pena hi hauràn los homens descreents e desconexents que los innorants, e majors penes sostendran los homens innorants que los albats, Llull Cont. 59. Atrobí tres lits de morts, dos grans per cossos e lo terç per albat, doc. a. 1436 (Miret Templ. 570). Al costat de la caxeta blanca del albat, Girbal Pere Ll., 230.
|| 2. Soterrament d'un infant mort abans de l'edat de la raó. «Tocar aubat» (Balaguer). «Tocar a albat» (Alacant). Altre creu de plata mes petita que servex per los albats, doc. a. 1673 (Hist. Sóller, ii, 863).
|| 3. per ext. a) Infant que no és arribat a l'edat de la raó. Com si fossin albats pels quals la vida s'obrís totjust, Víct. Cat., Cayres 35. Deu estar a l'agonia | cualque verge o cualque albat, Riber Sol ixent 61.—b) Baület blanc per portar-hi els infants morts. «Tenir els peus grossos com dos aubats» (Aguiló Dicc.).
|| 4. met. Innocent, beneitó, persona de poca discreció (Olot, Empordà).
II. || 1. Llin. de Val. i Tarr.
|| 2. topon. Nom d'un molí de prop de Benifassà.
Loc.—a) Fer un aubat, de qualcú: veure'l morir, esser-li sobrevivent (Porreres).—b) ¡Quin albat hauràs fet per ahí! Ho diuen suposant que qualcú ha fet un disbarat (Escrig-Ll. Dicc.).—c) Morir-se (o anar-se'n o quedar) amb la creu dels albats: morir-se fadrí (Val., Bal.). «Anar-se'n u en la creu dels albats: S'aplica este modisme tan popular i corrent en la comarca d'Alcoi, als que mòren fadrins o giquets encara, tant d'un sèxo com del altre, a quins per lo regular s'els he pòsa mortalla, ataut y creu blanca» (Martí G., Tip. mod., I-b, 8). Aquestes fadrines veyardes qu'han quedat per ties y contan romandre amb sa creu d'ets aubats, Ignor. 25. Li assegur que en no ser ab ella no me casaré may, y m'hauràn d'enterrar ab la creu dels aubats, Penya Mos. iii, 22.—d) Quedar-se amb sa creu d'ets aubats: quedar aturat de conseguir alguna cosa (Mall.). Ell si vols arribar a cap [neula] i no éts llest de mans, te quedes ab sa creu d'ets aubats, Alcover Cont. 529.
Fon.: əlβát (Barc., Elna, Puigcerdà); alβát (Andorra, Tortosa, Alacant, Alcoi); awbát (Lleida, Balaguer, Oliana, Pla d'Urgell, Falset, Priorat); əwβát (Olot, Valls, Vendrell, Camp de Tarr., Mall., Men., Eiv.); uβát (Eiv.).
Intens.—Dim.: albaet (Val., Gandia); aubatet (Tarr., Bal.).
Etim.: del llatí albātus, ‘vestit de blanc’, perquè els infants morts són amortallats de blanc i posats dins baül blanc, en significança de la innocència baptismal. En l'alta Edat Mitjana es deien albati els batejats de fresc, fins que se llevaven l'alba o vestit blanc que era l'emblema de la puresa (cfr. Du Cange Gloss. Niort, i, 160 i 161).