Casa de pagès.

[jepet]

El bertrol esbadat <esbadocat>
somia les anguiles pescades
anys ençà, ¡quants anys!,
i tremola en l'enyorança
del repòs a fons de toll,
mentre reposa a fons de rebost;
quan se sent enlairat.
No sap, desgraciat,
que es l’últim alè que fa,
a mans ignorants
que el mataran,
a ell i al seu senyal,
a on setial, terra lluent;
sense adonar-se que es llençat.
Flama ofegada,
per l’aigua vella que viu
amarada al cor i a l’anima
anys ençà, ¡quanta riera!,
i xopeja la cendra calenta
que es com record que queda,
al foc roent que l’ha acabat.

Quin enrenou,
llueix vermell de terra, el terra,
de terra cuita amb foc
de llenya forta.
Llueix el que no era
amb lleixiu sintètic,
a argila esmolada;
¡quina joia!,
s’escola la llum il·luminada
fins l’últim reco amagat.
¡Aquí mai hagués arribat!
S’escola pel forat engrandit
de la paret ferida, de la
finestra foradada.
¡Quin entrebanc!
Pren l’aire a les escletxes
ofegant la terra fresca
que separa els rocs fidels,
pren el ciment dur
com desodorant modern
de la paret de pedres.


A l’era rodona
d’argila xafigada i blanca,
dorm entre l’herba crescuda,
un corró rodo
amb passador de fusta.
¿Que m’han fet?
¡Barret de flors!
Axis de cantó
mal rodaré, no desgranaré,
el blat daurat, ajaçat.
El trill de ganivetes rovellades,
¿que o fa que no esmolades?,
sent com el corc, penjat com ell,
es ja al seu cor
en comptes de la fusta esberlada.
Les forques lledones
de cinc i dos puntes,
pengen creuades, orgulloses,
com escut d’armes,
lluny de la palla destriada.
La pala de ventar,
espera en va,
l’arribada de la marinada,
confosa, vora el foc
com eina d’enfornar.
A l’estable solitària
la menjadora de l’ase,
barra de bar improvisada.
Els llits no recorden ja
les mans de sol i mànecs.

Vol de parets, canto de sol,
emmalalteix la terra,
temps ençà fem de conill
avui nitro elèctric líquid.
El cilindre s’ofega
sota l’heura estranya, blanca,
enyorant el josepet
que ara es roser.
La vespa de galet
desorientada a la gespa
busca la terra nua per niar
que el mirambell li oferia a sota.
L’ombra que roda
abans estiu, ara hivern també,
no es la clara i florida d’escarssia
sinó la fosca i trista d’avet.
Les galledes de llauna, coladors,
plenes de violes de pom eternes,
ara torretes de plàstic color terra
que mantenen passatgeres petúnies.
Mes enllà, ja no fa olor
ni la sàlvia, ni la maria lluïsa
i fins i tot morent podrits d’aigua
el dimoni i l’etzabara.


Toquen campanes de: ¡A dinar!
Batega la mà del morter
topant ferro en comptes d’all
(¿Quina olor feia l’all?)
Ho fa sobre un bujol penjat
com un condemnat,
amb les úniques culpes de ser vell
i tindre per nansa eix de semaler.
¡A dinar! ¿Quin menjar?
¿Que en pot sortir, ¡senyor!,
dels que barregen en un so
eines de cuina i pou mort,
menjar i merda, fora de l’hort?
En safata d'inoxidable
recordant el color de la plata,
amanida vistosa, vermella i verda,
ravenet lluent, enciam vistent,
gust de no res i aigua sola,
reflectits a mirall de tocador,
per estrany caprici, ara al menjador.
Amanida de lluny.
No res, fora el mateix.
A l’hort vora casa
s’acaba d’esborrar
l’últim alè de l’abans
on a cop de bujol s’omplia
de ravenet coent, d’enciam consistent.
I de segon
planxa elèctrica amb clombuterol,
feta, això si, sobre els fogons,
que van perdent la memòria
del ventall i el carbó
de soca de garric i olivera.
I amb sort
a les brases del foc
xai cuit en graelles
de doble cara, per no girar.
Mentre, el petit forn
abandonat, a vist passar
el pa tou cap a taula
i el d'ahir empedreït
que s’ha hagut de llençar.
¡A dinar! Que n'és de bo.
¿Què en pot sortir, ¡senyor!,
dels que barregen en un so
eines de cuina i pou mort,
menjar i merda fora de l’hort?

Quiero traducirles la última estrofa para los que no conozcan mi lengua materna, el català. Creo que viene a resumir la esencia del poema.
¿Que se puede esperar, ¡señor!
de quienes mezclan en un sonido
herramientas de cocina y pozo muerto,
comida y mierda fuera del huerto?

[Angel Felibre]

Jepet, m'agradat el teu treball, però, crec que t'has equivocat de foro. Açò hi es per "La torre de babel".

[jepet]

Gracias Àngel por pasar y comentar. Celebro que le haya gustado.
En La Torre de Babel está, o eso creo. He revisado y ahí lo veo.
Me sorprende cuantas personas que tiene como su lengua materna el galego comprenden también mis escritos en catalán. Por desgracia, me resulta ciertamente complejo comprender el galego, aunque si puedo realizar una aproximación por las raíces latinas de ambas lenguas, pero no lo suficiente para poder profundizar en los textos.