XXXI TROBADES ESTATALS D’ENTITATS LGTBI+ A GUADALAJARA

Ignacio de la Iglesia, antic president de l'associació amfitriona, Wado, i defensor de la igualtat LGTBI va destacar, durant la presentació d’aquestes jornades, divendres 21 de novembre a les 10: 30, que és la primera vegada que les trobades d’entitats LGTBI+ tenen lloc a Castella - la Manxa i que davant el ressorgiment del discurs d'odi cal aconseguir una unitat d’acció entre les diverses administracions així com un reforçament dels convenis de col·laboració amb les entitats LGTBI.

Entre els objectius del nostre sindicat caldria destacar, en primer lloc, el de facilitar l'accés als serveis jurídics, en segon lloc, el d’aconseguir o fomentar ocupació lliure d’ LGTBIfòbia i, finalment, el d’acabar amb els armaris que es prodiguen a les empreses.

La consigna és: ni un pas enrere.

Deixant clar que la desigualtat entre homes i dones és la desigualtat més antiga, són les idees heteropatriarcals i masclistes les que romanen a la base de la discriminació, sense oblidar altres formes habituals de prejudici com ara el capacitisme i la islamofòbia.

Davant un delicte d’odi són molts qui no denuncien perquè tenen por que anar a comissaria no siga pitjor. Des de l’organització d’aquestes jornades han volgut animar a les persones que han patit o puguen patir qualsevol mena de delicte d’odi a denunciar. Després de sentir la ponència que venia a continuació tot ens va semblar més senzill.

¿Us heu mai enamorat d’un policia? Crec que fins i tot qui per ventura s’haguera tatuat l’acrònim ACAB a la cuixa aniria corrents a fer-s`ho toldre després de sentir David Martín Abádanes, inspector de la Policia Local de Fuenlabrada, que per fer boca, dins les Jornades de delictes d’odi organitzades pels companys de Comissions Obreres de Castella - la Manxa ens va deixar bocabadades , i perdoneu l’embarbussament, durant la presentació de les Jornades de gestió policial i sindical dels delictes d’odi.

Des de 1995 existeix una unitat de gestió de la diversitat dintre la Policia Local del municipi madrileny de Fuenlabrada. L’inspector David Martín, amb uniforme i arma reglamentària, no sé si empès per les mirades massa vehements de l’audiència, es va identificar com a home cisgènere heterosexual diverses vegades al llarg de la seua intervenció. Cap problema.

Els senyor Martín va ser el primer ponent a plantejar una hipòtesi temptativa sobre el ressorgiment dels delictes d’odi, hipòtesi segons la qual una visibilitat major dels ciutadans dissidents amb la imatge o la conducta dels postulats de l’heteropatriarcat dominant no ha vingut seguida d’una major protecció contra els elements reaccionaris emergents.

L’inspector va constatar que és l’article 104 de la Constitució qui fa recaure sobre els serveis policials l’obligació de fer respectar les llibertats i de donar seguretat al ciutadà, la llibertat del qual no és altra que viure de forma genuïna la pròpia forma de ser i sentir.

David Martín ens va recordar que els funcionaris estan per damunt del poder polític i que estan obligats per la Constitució a garantir una atenció no discriminatòria. A més, va manifestar que els delictes d’odi estan descrits a l’article 510 del Codi Penal i que els delictes comesos contra els cossos policials (encara que a l’inspector li agrada més la denominació de ‘serveis policials’ com hem fet servir adés) es poden tipificar sense recórrer a aquesta etiqueta.

L’inspector madrileny va passar a explicar quina cosa és la piràmide de l’odi (Pyramide of hate), una figura creada el 1913 per la Lliga Antidifamació , que classifica els diferents nivells dels discursos i els crims d'odi. Cataloga diversos tipus d'actituds i actes que creixen en complexitat des de la base fins a la part superior de la piràmide. És a dir, van d'un impacte menor però negatiu cap a actes que suposen una major amenaça. Per a l’activisme, hi ha molta més faena a la base de la piràmide (els prejudicis) que a la punta (el genocidi).

Es va fer també una clara distinció entre discriminació i intolerància, perquè si només parem atenció als delictes ens perdrem el 90% dels fets discriminatoris no penals.

L’inspector va fer una referència al judici contra el líder del projecte homòfob Pilla Pilla i cinc presumptes col·laboradors acusats d’atacar tres homes homosexuals a finals del 2013 a Granollers. Ho trac a col·lació perquè va ser motiu de controvèrsia en un altre moment de les trobades. Sembla ser que el cap del grup es feia passar per menor i quedava amb les víctimes per Internet. Després s’hi presentava acompanyat per la seua colla, que arraconava la víctima i l’interrogava sobre la seua sexualitat mentre hi havia u que ho gravava en vídeo. Després ho penjaven a les xarxes assegurant que la víctima es tractava en realitat d’un pedòfil. El fiscal de delictes d’odi, Miguel Ángel Aguilar, ha acusat els processats d’humiliar les víctimes i denigrar el col·lectiu LGTBI en el seu informe final.

Durant el judici, el fiscal ha demanat una condemna d’entre 5 i 21 anys de presó per al grup –les peticions de pena més altes són per al líder i per a l'home acusat de gravar els vídeos–, mentre que l’acusació popular, que exercien l’Observatori contra l’Homofòbia i la Comissió 28-J, en demanava entre 2 i 15. Precisament, ha sigut a ran de la presència de qui exercia l’acusació popular que va haver un moment de molta tensió entre els activistes que pertanyien a l’Observatori i els ponents que representaven la federació estatal d’entitats coneguda amb les sigles FELGTB a qui retreien que no s’hagueren desplaçat al judici i acusant-los d’inhibir-se en tot allò que concerneix Catalunya. Ja sabeu per on va la cosa.

El cas és que el líder del projecte Pilla Pilla va al·legar durant la seua declaració en seu judicial que el seu objectiu havia estat la molt lloable voluntat de denunciar pederastes i va negar que tinguera res a vore amb el projecte d'extrema dreta rus Occupy Paedophilia, una versió que han desestimat les acusacions durant el seu informe final. Ja vorem en què queda tot.

D’altra banda, David Martín va demanar una estandardització dels procediments , així com equips especialitzats en combatre els delictes d’odi i ser més exigents durant el procés de selecció dels membres dels serveis policials per tal de no incloure’n individus poc respectuosos amb l’article 104 de la Constitució.

També va dir que l'activisme és una palanca de canvi i que el poder només reacciona davant la pressió dels activistes

¿A que tenia raó? A l’inspector Martín l’hauríem, com a mínim, convidat a berenar, però com que devíem mamprendre les XXXI trobades d’entitats LGTBI , ho vam haver d’ajornar. El berenar, esclar.

En acabant, Laura Garrote , Pedro Jesús i Francisco González, de la federació de sanitat, van posar en valor la necessitat de combatre el ‘sexili’, es a dir, l’emigració per raons de discriminació del col·lectiu LGTBI+.

Els ponents van fer referència a les Muxes, els homes trans que a Oaxaca (Mèxic) estan considerats com un tercer gènere. Els muxes exerceixen funcions socialment reconegudes i prestigiades, tant dins de la família com en la comunitat, com ara cuidar de la mainada, els ancians, netejar, cuinar i en molts dels casos, en morir l'àvia o la mare, heretar la seua autoritat moral esdevenint l'element unificador de la família.

Francisco González va posar el focus sobre els problemes de les persones trans. Francisco és coautor de la guia Persones trans en l’àmbit laboral. Guia per al procés de transició , document elaborat amb la col·laboració de CCOO.

Francisco va ressaltar el fet que les persones trans no arriben a majors i que en cas de fer-ho, després d’una vida plena d’entrebancs els espera la pobresa i l’aïllament social.

Ens va arribar al moll de l’os en evocar la malaguanyada fi d’un amic, Roberto, que va patir tota classe de violències durant l’any que va estar segrestat, patint humiliacions i tortures de tota mena a l’edat de 25 anys.

La mesa va arribar a la conclusió que cal considerar la LGTBIfòbia com un risc psicosocial per al qual és necessari redactar un protocol d’actuació dins l’epresa.

També va proposar que s’establisquen quotes per a persones trans en les empreses o que s’afavorisca la seua contractació mitjançant bonificacions fiscals.

Francisco González ens va regalar algunes frases molt poètiques, com ara que ‘les persones som un ser i un anar’. No va ser l'última vegada que al llarg d’aquestes jornades es va recórrer a l'ontologia i la teleologia per explicar la complexitat de l'ésser humà. Ja ho voreu.

També va manifestar que totes les persones sense excepció cerquem la serenitat, l'equilibri i l'estabilitat, així com la voluntat, l'afany de superació, l'empatia i l'orgull de pertinença , assegurant que és molt difícil haver de prendre decisions quan ens sentim dividits. Tot molt emotiu.

En acabant, Belén de la Rosa va dir que no anava a fer com els mossens que esbronquen els que van a missa, però va fer esment a l'església quan va comentar que el bisbe d'Alcalá acabava de manifestar que el feminisme és un pas en el procés de deconstrucció de la persona i en això Belén li dona tota la raó: el feminisme està desmuntant el sistema heteropatriarcal.

Tenint en consideració el memoràndum de la Comissió Europea, la llibertat d'opinió no pot estar per damunt dels drets individuals, va continuar argumentant la Belén. En aquest sentit, veiem amb preocupació que Hazte Oír assenyala descaradament qui ha de ser el destinatari del seu odi. Assenyalen els menors i, en general, tot aquell que volen deixar fora del sistema educatiu apel·lant a la llibertat d’elecció dels pares. No oblidem – diu Belén - que l'educació té un biaix ideològic, atès que categoritzar suposa sempre una generalització.

L'escola és un mecanisme de control en què la visibilitat és només una opció. En aquest sentit, el pin parental que reclama l’ultradreta intenta generar que la confiança envers el sistema educatiu minve. Intenta, en resum, que no s’apliquen les lleis.


Divendres dia 22, a boqueta nit, tingué lloc l’acte d’obertura de les XXXI trobades estatals LGTBI+ al saló d’actes de la delegació de la Junta de Comunitats de Castella – la Manxa, en presència d’un nombrós grup d’autoritats en què destacava el President del Parlament castellanomanxec, senyor Pablo Bellido (PSOE).

Va fer de mantenidora Mónica, periodista i actriu local. Anava vestida amb bótes de canya alta, de cuiro negre i tacó alt , sobre pantalons vaquers blau cel, de camal estret i una brusa blanca amb plecs i mànigues amb volants d’aquelles què tant agraden a María Jesús, la de l'acordió, quan actua al seu restaurant del carrer Girona de Benidorm.

Mónica va demanar que s’incorporaren a les segles dels activistes la ema i la ela de ‘Mary Liendre’ que és com ella es defineix dins l’entorn de l’activisme LGTBIQ. Si la sala haguera sigut una coca, figuraria que Mónica faria de rent, perquè amb els seus acudits l’audiència va riure de valent.

En presència d’un bon grapat d’autoritats municipals, provincials i autonòmiques, la mesa va fer constar que malgrat la recent amenaça que suposa l'auge de l'extrema dreta, que ha posat en el punt de mira les entitats LGTBI, romania el convenciment que serà impossible acabar amb l’espenta del col·lectiu.

En aquest context, es va exposar que els discursos de l'extrema dreta s'estaven normalitzant gràcies a la permissivitat d’alguns partits polítics. El feixisme, han assegurat, ha triat com a objectius de les seues invectives els grups LGTBI i les dones perquè representen la lluita per la llibertat.

Ignacio de la Iglesia, regidor de Diversitat, entre altres departaments, de l’Ajuntament de Guadalajara, un home amb una expressió de gènere no binària o, si més no, dissident, ens va parlar de la ploma – fòbia i altres actituds discriminatòries quotidianes, assegurant que lluitar per la igualtat consisteix a fer una bona gestió de la diversitat.

Pablo Bellido, president del parlament de Castella – la Manxa, davant dels delegats de la Junta provincial presents, va negar que no es poguera perdre tot allò que s'ha aconseguit al llarg dels anys, atès que amb la dreta radical tot podria anar a pitjor.

El president del parlament castellanomanxec va aprofitar l'acte per anunciar que engegaria sense dilació la llei integral LGTBI del seu territori, el tràmit parlamentari de la qual estaria a punt de començar.

En acabant, va tindre lloc el sopar de benvinguda als salons del Casino. Per desplaçar-nos calia només travessar el carrer i pujar a la primera planta d’aquest antic i noble edifici arriacense . L’organització ens va donar la benvinguda proposant-nos una dinàmica de recerca i emparellament molt agradable. Havíem d’emparellar un nom amb la fotografia d’una dona només amb l’ajut d’unes xifres, buscant per la sala la persona que amb la mateixa xifra tenia la informació complementària. Els noms pertanyien a jugadores de futbol, entre les quals es trobaven dues dones trans. Tots vam quedar molt sorpresos. Una bona ocasió per crear lligams va ser la cua del bar per demanar una cerveseta o una copa de vi i gaudir de la picadeta, que és com els valencians anomenem el ‘finger còctel’ de tota la vida. Isa Descals i un servidor ens vam retirar d’hora i encara vam arribar a temps a fer cap als polígons de la ciutat involuntàriament, perquè es vam perdre en la foscor de la petita ciutat ignota i vam haver de recórrer al GPS per tal d’arribar a l’hotel Tryp sans i estalvis, però sembla ser que la festa, en tancar el Casino, va continuar en un local nocturn fins a les sis de la matinada. Les carussetes de l’endemà en van ser testimoni.

Dissabte dia 23 començava amb el bloc de ponències titulat Present i futur del col·lectiu LGTBI+ a nivell d’organització.

José Cuadrado, de l’Observatori Contra l’Homofòbia, de Catalunya, ens va oferir la seua proposta ‘Millennials, Generació Z i les xarxes socials: Activisme mitjançant el sentit de l’humor’

L'ús majoritari de les xarxes socials ha suposat un canvi en la vida personal i en l'àmbit privat, diu el senyor Cuadrado. Des de l'observatori contra l’homofòbia s'indica la importància de les dades per a descriure l'abast estadístic de les conductes discriminatòries i els delictes d'odi. Les conductes discriminatòries s'enceben en un 65% amb els jóvens. José Cuadrado va portar a col·lació dos casos en què les xarxes han tingut distint protagonisme.

Aquests casos són, el de Diego, una persona que va preferir fer pública, a través de les xarxes socials, l'agressió homòfoba que havia patit, abans inclús de denunciar o acudir a l'hospital, i el cas del Pilla Pilla, comentat més amunt, en què els agressors aconsegueixen que les víctimes apareguen davant l'opinió pública amb l'etiqueta de la pederàstia, estigma que explicaria el desig de les víctimes per aconseguir que les inicials dels seus noms no figuraren a les informacions periodístiques.

Les raons de la divergència comunicativa d'aquests dos greus casos pot explicar-se des del principi de reparació de danys. Per a Diego, la immediatesa de les xarxes socials va poder tindre un efecte de reparació del dany causat, encara que no tinguera en compte les conseqüències a l'exposició, que es van manifestar-hi posteriorment, mentre que per a les víctimes del Pilla Pilla la seua exposició pública podria vincular els seus noms a l'estigma de la pedofília.

José va enraonar que l'activisme no està desapareixent, sinó que corre el perill que es criminalitze. Xile, Equador i Colòmbia en són bons exemples, des del punt de vista de l’activisme polític. José incideix a assenyalar que sense les entitats no es poden reparar els drets de les víctimes. En eixe sentit, els registres telemàtics i digitals ajuden a poder comptar amb més suport institucional i més recursos.

‘El subjecte polític del moviment LGTBI’ fou el títol de l’informe presentat per la nostra companya Isa Descals, en representació d’Atenea Dones Diverses.

El col·lectiu que representa Isa, dins de l'acció de la lluita anticapitalista, està constituït per dones percebudes com a tals, és a dir, que pertanyen al col·lectiu TTBL. En els seus debats oberts pretenen construir un discurs a través de la participació entre iguals per a combatre les fòbies interioritzades. També reconeixen un deute moral amb les persones grans.

Isa Descals està convençuda que qualsevol espai és adequat per a les polítiques LGTBI encara que el subjecte polític d'aquestes accions no estiga ben definit. Sorgeix així, segons l'opinió de Descals, la necessitat de definir quina cosa siga el subjecte polític. En la dicotomia entre entitats fortes i entitats líquides els interlocutors admeten que la desaparició de les etiquetes personals seria l'ideal, però, mentre arriba eixa Arcadia antinominalista necessiten saber que conllinses és el subjecte polític dels drets LGTBIQ. Isa, va deixar en mans de la l’audiència aital definició, sense més ni més, per encetar un debat.

El debat va obrir la caixa de Pandora dels fantasmes del col·lectiu. Si d'una banda és la protecció als Drets Humans la raó de ser d'aquesta lluita, les administracions podrien substituir al moviment i això podria ser una forma de desactivar el treball de les entitats. Va haver-hi qui va demanar que no es perderen les etiquetes i va reconèixer l'existència de persones intersexuals. Va haver-hi qui va proposar que a mesura que foren desapareixent les emergències, s’anara pujant de nivell i que en realitat el subjecte polític pertanyia al camp de les creences.

La societat és qui defineix el subjecte polític en cada moment, va etzibar un participant. La creació d'un subjecte, un col·lectiu, present en l'imaginari social hauria de ser subsidiària a la necessitat de trobar ferramentes per a garantir els drets i acabar amb les fòbies, vagen contra qui vagen dirigides.

En un altre apunt, algú va assenyalar que el subjecte polític ve determinat pel llenguatge en cada avinentesa. Un altre, exposa que la desaparició de les etiquetes podria confondre allò que s'ha donat amb allò que és adquirit i algú més va apuntar que es tracta d'una qüestió en què ha d'implicar-se tota la societat.

La companya Silvia, de CCOO, ens recorda que el subjecte pot ser només u, però que les lluites en són múltiples.

Un company suggereix que la definició ha de ser teleològica (el que es persegueix) i no ontològica (el que és) , ja que en funció del context les finalitats canvien. Era tanta la gent que volia donar la seua opinió sobre aquest tema que Isa va haver de demanar que la posaren a la cua per a poder reprendre el torn de paraula. Va haver-hi qui es va preguntar ¿Hi ha subjecte polític fora de l'activisme? A aquest respecte es va asseverar que els moments d'emergència ens serveixen per a refermar-nos, per a explicar-nos i si les etiquetes ens serveixen per a crear consciència, utilitzem-les.

A mesura que intervenien les persones presents entre el públic s'anava elevant el grau d'abstracció del tema. Algú va posar de manifest que calia construir el subjecte polític, però que no ho estem fent correctament, perquè les taxonomies són un centre de poder resultant de la matriu heteronormativa emprada en la construcció d'etiquetes.

Tornant a la definició ontològica, un company va indicar que s'ha de tindre sempre present la condició material, perquè en el llenguatge denotatiu el subjecte polític es defineix en els actes i no únicament en els fins. En comptes d'haver-hi un subjecte monolític, diu Isa, hi ha un subjecte en què cada u intervé en la forma en què s'implica. Ara, a més a més, hi ha un enemic que ens veu com a enemic comú i que fa tant de les dones com dels col·lectius LGTBI el seu terreny de cacera.

Isa conclou que a tots i totes ens caldria mes formació en feminisme.

En acabant, Ramon Martínez, de la Lliga Artístico - cultural Anti - Homofòbia (LACAH) ens va il·lustrar amb l’exposició ‘La cultura com a ferramenta de reivindicació’

LACAH és una entitat que creu en l'absolut poder transformador de la cultura. Sap que totes les arts funcionen i han de funcionar com a ferramentes per l'alliberament de lesbianes, gais, bisexuals i transsexuals. Considera que per a continuar avançant en la consecució de drets i llibertats, resulta imprescindible la recuperació i posada en valor de la creativitat com a moviment.

Miguel Àngel Sánchez, de la Fundación Triángulo, ens va parlar de ‘La diversitat sexual i de gènere en la cooperació internacional al desenvolupament, ‘La declaració de Mérida’ durant la qual va fer una crida perquè les entitats LGTBI demanaren recursos per a cooperació, ja que aitals recursos són sovint distribuïts a nivell municipal, provincial o autonòmic. Miguel Ángel, malgrat insistir en el fet que són els propis activistes de cada país els que aconsegueixen els canvis, no es va deslliurar de les crítiques d'un cert sector del públic que considerava que un plantejament Nord-Sud de l'ajuda internacional té un caire paternalista.

Desprès d’esmorzar, Cristina Cruz Conde i Cèsar Mediavilla Martinez, de l’associació Prisma, van encetar la ponència ‘Per una ciència amb perspectiva LGTBIQ’, posant en relleu que molt sovint les persones LGTBIQ que pertanyen al sector de la ciència i la tecnologia tenen menys visibilitat que en altres àmbits. De la mateixa manera, en cas de patir algun tipus d’assetjament les denúncies són escasses perquè sovint de la bona relació amb el cap de departament depèn la bona marxa d'una carrera professional en l'àmbit científic.

Durant l'exposició d'aquest informe es va abordar l’interesantíssim tema de les falses teràpies per a ‘guarir’ gais i la reivindicació per part dels grups ultres de la llibertat dels pares per a portar a teràpia als fills gais, que té el seu altaveu en la “plataforma per a les llibertats’ un grup ultracatòlic. A este respecte, el Col·legi de metges de Madrid va emetre un comunicat en el que ,basant-se en evidències científiques, rebutjava eixes pernicioses pràctiques.

Es va abordar la problemàtica específica de les lesbianes i les visites al ginecòleg, amb algunes divertides anècdotes, i la necessitat d'enfocar correctament els trastorns de salut mental i les addiccions que es donen en el col·lectiu. Els ponents van advocar per una rigorosa ètica en investigació i van concloure que, ara com ara, els comitès ètics no tenen una perspectiva LGTBI, en general.

La falsa notícia del descobriment del gen de l'homosexualitat va causar unes expectatives que podríem enquadrar entre les pitjors pràctiques eugenèsiques, pròpies d'altres temps. Els ponents van comentar l'aparició de l'app How gay are you? de la que resultava una espècie de nivell d'homosexualitat o factor gai, completament acientífic. De la mateixa manera, es va insistir en el fet que els defensors de les teràpies aversives obliden sovint el preceptiu informe mèdic conegut com consentiment informat on es diga que la teràpia per a ‘guarir’ l'homosexualitat no funciona.

Els oradors van concloure que el concepte de gènere a nivell científic no és el mateix que a nivell administratiu, perquè per l’administració les categories són discretes i per a la ciència, el gènere és un fenomen continu.


Respecte a La unitat de criteri, de discurs i d’acció del moviment LGTBI, a càrrec de Loren González (FELFTB), va començar dient que les persones LGTBI som més diverses que les organitzacions que ens representen. Aquesta diversitat afecta al nombre, el criteri, la ideologia i l’acció del conjunt de l’activisme.

Loren va posar de manifest que el panorama associatiu és extens. No hi ha unitat d'acció i cada u rema en un sentit distint. Per al poder establert, l'atomització de l'activisme és una bona notícia. No obstant això, en els territoris on hi ha lleis per a protegir el col·lectiu no s'hi estan respectant. Hi ha un pacte social enfront del VIH que no s'hi està aplicant, per posar un exemple. Estem assistint a un auge del fanatisme i a un emblanquinament irresponsable de l'extrema dreta. Davant aquesta atomització, des de FELFTB s’insisteix en la necessitat d'una veu a nivell estatal.

D'altra banda, el treball en xarxa és un mur de contenció enfront de l'extrema dreta. La necessitat de tindre objectius estratègics comuns fa que hagen de distingir-se els objectius prioritaris dels secundaris, per a donar respostes que estiguen sempre dins del feminisme. En este sentit, es va decidir que es tramitaria en el parlament espanyol una llei LGTBI que incloguera la legislació trans, perquè si una llei és ja difícil, dos lleis complicarien molt i inclús apareixerien contradiccions i antinòmies. L'esborrany de la dita llei està ja preparat per a ser tramés a les distintes federacions. Des de FELFTB es demanava la col·laboració de tothom.

Els representants del Front d’Alliberament Gay de Catalunya (FAGH) no estaven pas d’acord amb aquesta llei estatal, perquè en la seua opinió ‘voler reforçar tot el territori passa per perdre veu dins dels territoris’.

Es va iniciar una picabaralla a propòsit de la presència de cap representat de FELFTB en el judici del Pilla Pilla. FAGH i l’Observatori contra l’homofòbia retreien la organització estatal per no ser present, davant els feixistes, a la seu judicial de Granollers. Les paraules van ser molt dures i el disgust entre totes dues organitzacions es va palesar d’una manera molt conspícua durant el dinar que posava paret mitgera entre els blocs de ponències.

Abans de dinar, però, vam poder sentir la proposta de Rubén Lodi, de l’Observatori madrileny contra la LGTBI-fòbia que ens va ens va instruir sobre Com fer front als discursos que s’acosten a l’odi.

Rubén va fer un repàs prou extens a la constel·lació de partits europeus d'extrema dreta que han adquirit notorietat en els seus respectius països i que projecten una ombra prou lúgubre sobre el futur de les nostres democràcies. El debat es va ajornar al matí de diumenge per falta de temps.

En acabar de dinar vam encetar el bloc de ponències que duia per títol ¿La pertinença al col·lectiu LGTBI+ és un factor de risc?

La ponència ‘Els reptes de la intervenció social feminista per a acompanyar les persones LGTBI+ en situació de vulnerabilitat social’ va ser substituïda per la presentació del projecte d’espais amables a càrrec d’Eugeni Rodríguez de l’Observatori Contra l’Homofòbia, de Catalunya.

A este respecte, l’objectiu de l’Observatori Contra l’Homofòbia (OCH) és presentar mesures perquè les celebracions que es realitzen a Catalunya es facen en “espais amables i sense homofòbia”.

En la informació de l’esdeveniment palesen que estan prohibides les actituds homòfobes bo i convidant les persones LGTBI “a expressar-se amb total llibertat”.

També demanen incloure en el disseny de publicitat “símbols recognoscibles del col·lectiu LGTBI que empatitzen amb el concepte d’espai amable”, així com aspectes decoratius que ajuden a relacionar-los amb el col·lectiu.

Segons l’OCH, els lavabos haurien de ser unisex i s’han d’acceptar les identitats sentides per cada persona com a única identificació vàlida del seu gènere.

Així mateix, suggereixen dotar de formació al personal que treballe en la celebració i al de seguretat especialment sobre els drets del col·lectiu LGTBI i els indicadors necessaris per preservar la seua integritat.

Des de l’Observatori rebutgen que es difonguen missatges ja siga en imatges, música o qualsevol altra plataforma que facen exaltació de l’odi i la discriminació, així com que es puga negar l’entrada a algú per la seua imatge o forma de vestir.

Finalment, rebutgen actituds intimidatòries o violentes cap al col·lectiu i proposen proporcionar preservatius de forma gratuïta.

Eugeni Rodríguez ha recalcat que les festes sense homofòbia “proporcionen els elements bàsics que garanteixen la seguretat i el benestar de lesbianes, gais, transexual, bisexuales i intersexuales”.

En acabant, la polèmica ponència titulada Relacions entre el chemsex i les vulnerabilitats socials que persisteixen dins el col·lectiu HSH, a càrrec de Colegas, una associació nascuda a Córdoba que treballa per la igualtat, de lesbianes, gais, bisexuals i transsexuals a Espanya. Es defineix com un projecte associatiu autònom i independent i el seu objectiu principal és la promoció i defensa dels drets de lesbianes, gais, bisexuals i transsexuals, contribuint al lliure desenrotllament de les persones en sintonia amb la seua orientació sexual o identitat de gènere.

El chemsex es refereix al consum de drogues per a facilitar l'activitat sexual. Alguns estudis han trobat que participar d'aquest tipus de pràctiques comporten una major probabilitat d'adquirir malalties de transmissió sexual, a través del sexe anal sense protecció amb un gran nombre de companys sexuals. Per aquesta raó, el chemsex ha sigut descrit com una prioritat per a la salut pública. El ponent va advocar per un ús responsable de les drogues, la qual cosa va provocar un gran rebombori entre la part del públic que pensava que no pot haver-hi cap ús responsable de les drogues lúdiques.

L'atractiu ponent va indicar que, en general, hem acceptat l'associació entre drogues i plaer, ja siga per les carències afectives, com a efecte de la soledat o com a via de fuga. Aquestos usos abusius de les drogues es dóna més entre immigrants, potser per la seua necessitat d'integració. L'ús d'alguns vasodilatadors simultàniament pot causar la mort, com és el cas del poppers i la Viagra. També va indicar com pot arribar a ser de perillós l'èxtasi líquid, pel desconeixement dels nivells de concentració del principi actiu.

El representant d'aquesta associació ens va parlar igualment de la quetamina, anestèsic que s'empra en veterinària, el major perill del qual resideix en que la ingesta d'una petita quantitat pot produir pèrdua de consciència. La freqüència en la pràctica del Chemsex pot portar conseqüències dolentes. Pot causar depressió crònica, dany cognitiu sever, dany renal, ictus i infart. És un factor de risc per al VIH perquè es perd la percepció de risc. No hi ha estudis rigorosos que expliquen per què s'ha generalitzat la pràctica del Chemsex, especialment a Londres i Barcelona, on s'ha convertit en un problema de salut pública de gran magnitud

En acabant, Jesús Muñoz (Plural LGTBI Manxa centre) ens va preguntar ¿Què es pot fer per tal de donar visibilitat el col·lectiu LGTBI en un poble de La Manxa?

Va començar queixant-se del caire teòric que moltes intervencions havien exhibit.

En un context en què el més comú és viure l'experiència de posar una bandera LGTBI i provocar que els polítics s'escampen per a no aparèixer en la foto, organitzar un dia de l'orgull gai és un èxit molt important.

L’objectiu principal d'aquesta associació és aconseguir que la gent no se'n vaja dels seus pobles per raons de discriminació. És el que pretén la campanya ‘Jo em quede ací’, perquè el sexili és també una raó que explicaria l'abandó gradual però inexorable del món rural a tot Espanya.

Albert Centenera, jove artista local ens va parlar de La visibilitat LGTBI en la cultura. Albert explica que l'interessa l'art que s'implica i es compromet amb el present, el que tracta de fer visible el que s'oculta després del relat hegemònic. I també com s’ofereix resistència a eixe poder des de l'art, des del cos -el cos individual i el cos social- qüestions sobre les quals ha treballat habitualment.

En definitiva, Albert Cervera entén la cultura com una eina de canvi

La nostra companya Isabel Descals Sanchís , de la xarxa LGTBI educativa de CCOO

va parlar breument de La inseguretat de les polítiques del foment de l’odi en el sistema educatiu i com combatre-les.

A penes va donar temps de passar de puntetes sobre el tema del ‘pin parental’i la inseguretat jurídica que causen les polítiques de l’odi. Isa ens va recordar que HazteOír va fer un enviament massiu al setembre a 23.000 col·legis públics i concertats de tot Espanya d'un formulari perquè els pares sol·liciten informació prèvia i consentiment exprés per a l'assistència dels seus fills a classes en les quals s'impartisca contingut afectivosexual (sic) dins de l'horari escolar.

Isabel va concloure que la LGTBIfòbia és un factor de risc laboral.

El dia va acabar amb la Festa ‘Abelles amb ploma i pèl’ als salons de l’hotel AC. Festa amenitzada per un trio de drags (Adel Gaza, Escaramouch i Rachel) que no va ser del grat d'algunes participants i que va provocar un viu debat l'endemà al voltant de la dignitat de cers col·lectius.

Diumenge 24, encara amb les discrepàncies que el format de la festa de dissabte va suscitar entre els assistents, algunes expressades amb vehemència, ens vam introduir en el següent bloc de ponències, el dedicat a les causes i efectes d’una expressió de gènere no normativa.

A primera hora, el debat va versar sobre l’auge de l’extrema dreta i les conseqüències a Espanya, que va substituir la ponència Persones N.B.: Més enllà del binarisme.

En un moment en què l’ajuntament de Madrid arrenca les plaques amb noms de víctimes del franquisme del cementiri de l'Almudena o en què la religió es converteix en arma electoral en la campanya britànica, les trobades es fan ressò de l’auge polític de Vox.

En el panorama de forces polítiques liberals i conservadores europees han aparegut grups aïllacionistes i sobiranistes amb inusitada força. Rubén Lodi , de l’Observatori contra la homofòbia de Madrid, porta a col·lació els casos de Salvini, a Itàlia o Vox, a Espanya. A aquests grups se'ls oposen altres com és el cas de Suïssa i la ‘Operació Libero’ que compta amb acadèmics jóvens que aprofitant les xarxes socials de comunicació volen participar en el debat europeu per a combatre l'auge del feixisme.

Rubén Lodi va fer alguns apunts interessants. Es va preguntar si les imatges del grup que encapçalava Inés Arrimades a l'Orgull madrileny, enfrontada a una part dels manifestants que li recriminava la incoherència de pactar amb Vox certes lleis contràries als drets del nostre col·lectiu i d'altra banda eixir en una manifestació a reclamar-ne més , poden beneficiar la lluita LGTBI.

Rubén proposa que s'imite les accions del Moviment Líbero suís, un grup que va aconseguir guanyar diversos referèndums a l'extrema dreta suïssa apel·lant als sentiments dels electors. Rubén suggereix que parlem del patiment de les víctimes, dels aspectes emocionals de la discriminació. Es tractaria d'oferir solucions basant-nos en l'empatia. Rubén es preguntava si es poden combatre les ideologies identitàries nacionalistes amb i identitarisme LGTBI Perquè en un món percebut sota l'amenaça de la identitat, molts electors han posat les seues esperances en la identitat nacional. La gent senzilla no entén les noves articulacions globalitzades. Els desposseïts abracen els discursos simplificadors. En eixa tessitura sempre guanyarà l'extrema dreta.

Rubén aconsella que es parle des del patiment de les víctimes LGTBI

La ponència Llibertat i responsabilitat: claus en l’acord pacífic per arribar a ser qui som va estar a càrrec de Carmen Toledo, de l’Associació d'Educació sexual i defensa dels drets sexuals i reproductius (ASEXÓRATE) , que té com a objectius que l'educació dels sexes siga una realitat consolidada, reglamentada i basada en el coneixement científic sexològic, que la xarxa de servicis d'atenció a la salut sexual i reproductiva estiga garantida i defesa pel sistema públic en tota la comunitat autònoma de Castella- la Manxa i que tots els hòmens i dones puguen viure amb autonomia i pau les seues sexualitats, i estar protegides de tota forma de violència cap als seus cossos i la seua dignitat.

Carme Toledo va reivindicar una visió científica de la sexualitat humana, visió que implica una aproximació no categorial i per tant purament probabilística dels constructes ‘masculí’ i ‘femení’, conceptes que, segons la teoria que defensa, estarien situats en els extrems d’una línia contínua.

Entre les diapositives que il·lustraven el contingut de l’exposició, destaquem una que explicava como en absència de certs senyals químics, durant la gestació i amb independència del sexe genètic (XX, XY), totes les persones vindríem al món amb genitals femenins externs.

En acabant, Mateo Ricci Ugatti , d’Òrbita Diversa, ens va parlar de L’artivisme com a ferramenta d’alliberament de les expressions dels gèneres, en plural. Artivisme és un acrònim format per la combinació de les paraules art i activisme amb el significat d’art amb un contingut polític explícit.

Òrbita diversa prefereix definir-ho com una forma d'acció social que se situa entre l'art i l'activisme. L'artivisme busca produir un canvi social fonamentalment creant emocions. Així l'art es converteix en una ferramenta que ajuda a reflexionar i a actuar sobre el sistema normatiu que tenim tan aprés, o a descobrir i entendre altres maneres de ser, expressar-se o relacionar-se

A continuació les persones que es van sentir ofeses pel marc mental hetero- patriarcal en què s’havia desenrotllat la festa de dissabte als salons de l’hotel AC van donar la seua opinió. El representant del grup amfitrió va demanar disculpes.

A continuació, Josep Cuadrado, ara amb el nom artístic de Josep Mola, ens va oferir la ponència ‘Menys drama, més banana i molta ploma. Aproximació a la ploma-fòbia contemporània’.

Josep va dir-nos en poques paraules que la millor reivindicació és ser u mateix. Des d'una perspectiva que el propi Mola va titllar de camp, el ponent va voler alçar la veu contra la ploma - fòbia imperant, especialment en el propi col·lectiu HSH (hòmens que tenen sexe amb hòmens). La discriminació per una expressió de gènere no normativa es encara una de les majors discriminacions dins el col·lectiu.

En acabant, es va fer la presentació de les candidatures i elecció de la seu per a les XXXII trobades estatals LGTBI+ en 2020. Només es va presentar ALAS , de La Corunya, que va guanyar per aclamació.

Segons van relatar els presentadors de la candidatura, l'existència d'aquesta associació té com a objectius:

a) Lluitar per la igualtat efectiva de les persones LGTB (lesbianes, gais transsexuals i bisexuals) , així com per la llibertat afectiva i sexual de totes les persones i en totes les seues manifestacions saludables, lluitant contra la discriminació i marginació, i promovent la igualtat en aquest sentit de tots els individus, tant en el pla privat com en el públic.

b) La promoció de la salut, tant física com psíquica, derivada de les relacions afectiu-sexuals.

c) La realització de labors educatives, informatives, formatives i culturals que fomenten el coneixement i la desmitificació de la diversitat afectiu-sexual, amb el fi últim d'aconseguir una integració efectiva i completa de totes les persones

d) La realització d'activitats de lleure enfocades tant als membres de l'Associació, com a persones alienes a ella, en les quals la diversitat afectiu-sexual es puga viure amb total normalitat, potenciant l'amistat, germanor i solidaritat entre els i les participants, des del respecte i la igualtat, atenint-nos, per tant, a allò que s'ha dictat en la Carta dels Drets Humans.

e) La facilitació d'assistència i informació a persones LGTB, i també als seus familiars i propparents, pel que fa a la seua integració, la seua situació social, la seua problemàtica jurídica i laboral, i quantes qüestions pogueren sorgir-los entorn de la seua condició afectiu-sexual.

En acabant, la mesa va presentar de les conclusions i declaracions assembleàries de les trobades, que van ser molt aplaudides.

Rere els acomiadaments i agraïments, l’acte de cloenda fa finalitzar amb la foto de família davant el Palau de l’Infantat , joia renaixentista i emblema arquitectònic de la ciutat.

Només cal dir adéu a Guadalajara i donar la benvinguda a les XXXII Trobades d’Entitats LGTBI+ que tindran lloc el proper mes de novembre de 2020 a La Corunya.