El ferm voler que al cor m'entra, versió valenciana del poema d'Arnaut Daniel

El ferm voler que al cor m’entra
no me’l farà malbé ni el bec ni l’ungla
del xafarder que per dotor perd l’ànima.
I com no el puc cinglar ni amb ram ni amb verga,
ben amagat, allà on no em veja l’oncle
disfrutaré per l’hort o dins la cambra.

Quan em ve al cap eixa cambra
on pel meu mal sé que ningú no hi entra
(per mi tots són més que un germà o un oncle)
el cos fremeix, àdhuc tremola l’ungla
com un xiquet poruc davant la verga:
tinc por de no restar-li a prop de l’ànima.

Amb el cos, però no amb l’ànima,
seria seu si entrés dins de sa cambra
ja que més nafra el cor que un colp de verga
saber que on ella és un serf no hi entra:
amb ella jo seré com carn i ungla,
sord al consell de l’amic i de l’oncle.

La germana de mon oncle
no vaig amar igual, amb la meua ànima,
de tan prop com li sia el dit a l’ungla.
Si li plagués, entraria a la cambra:
Més a mercè del goig que en el cor m’entra
que d’un home cepat amb fràgil verga.

Des que florí la seca verga
i nasqueren d’Adam nebot i oncle
l’amor cortès que lluu en el cor m’entra
com cap altre haja estat ni en cos ni en ànima:
romanga jo en el burg o en una cambra
no em deixa el cor partir d’ella una ungla.

Axí s'empara i se n'ungla
ella en mon cor, com la corfa a la verga,
perquè per mi, és palau, torre i cambra
i ja no vull parent, germà ni oncle,
car doble goig tindrà en l’Elisi l’ànima,
si és cert que per amar al cel s’hi entra.

Arnau tramet la cançó d’ungla i oncle
a Grant Desiei, qui té verga per ànima;
segur que si l’aprèn, entra en la cambra.