Pel solaç deixondar, Sirventés del trobador Giraut de Bornelh

Sirventés

Kolsen, Adolf. Sämtliche Lieder des Trobadors Giraut de Bornelh. Halle a. S.: Verlag von Max Niemeyer, 1910.

Codi: 242,055 Autor: Giraut de Bornelh Gènere: Canso Número: LXV

Per solatz revelhar (Kolsen, Sämtliche Lieder des Trobadors Giraut de Bornelh, 1910)


Pel solaç deixondar,
que s’ha massa adormit,
i pel mèrit proscrit
acollir i tornar,
em posí a treballar.
Però ja no he seguit!
Les forces m’han fallit
i no ho puc acabar.
Com més en ve voluntat i cor fort
més creix en ella el dany i la dissort.

Greu és de suportar
ho dic a qui heu sentit
que el goig era agraït
i tot el benestar.
Mes no podeu jurar
que el poltre no he patit,
ni he vist hom migpartit
a desgrat cavalcar.
Lleig és l’afer molest de perdre el nord,
de perdre Déu i romandre somort.

Véreu torneigs manar,
seguir-los ben guarnit,
desprès, del més ferit,
tot un hivern parlar.
Trobeu decent robar
ser d’ovelles bandit,
sou cavaller maldit
que es posa a cortejar.
Toqueu desprès la pell del xai que heu mort.
Robeu temples i dots a dret i a tort.

I viu per corts anar
Al joglaret fornit
ben calçat i vestit
Tot just per agradar.
Sentir-los malparlar
eixe és el gran delit
De qui és el tort eixit
per a calumniar?
No sé de qui. De qui els dona confort?
Jo dic: de tots. L’engany traeix la sort.

On ha anat el joglar
que havíeu acollit?
Ha menester d’un pit
qui solia alletar.
D’ençà que va fallar
vaga tan escarit
que ja no és assistit
per qui solia anar.
Amb companyons, no sabria dir quants:
gentils, armats, molt bells i benestants.

Solia acompanyar
el bo i el distingit;
hui soc tan esvaït
que no em sé aconsellar.
I en lloc de solaçar
sent en la cort el crit
i el soroll produït
per l’auca de Bretmar,
com si es tractés d’un cant o d’un descord
dels rics afers, d’un temps o de la mort.

Pel cor estovar
si és massa endurit,
no deus de l’oblit
els fets rescatar?
Si mal és deixar
un afer establit.
Del mal que soc guarit
no em cal ja medicar.
Però el que és veu, es gira per deport,
es pitja, es prem pel costat el record.

Per tant em puc vanar
que el meu casal petit
no fon d’ells envaït.
Tots el van respectar
i no em feu més honrar
el covard que l’ardit.
Al meu Senyor li he dit:
No deuria pensar.
que rep honor de mi quan per conhort
dic que uns altres son bons i ell és un bord.

No tinc retrets. Per què? Ho estic pensant
Seria estrany que així finís el cant

Ho diu Dalfí qui coneix els bons cants