Vine, amic Marcabrú, diguem (Tençó entre els trobadors Uc Catola i Marcabrú)

Vine, amic Marcabrú, diguem
un vers d’amor, de cor, cantem,
que quan plegats ens n’anirem
arribe lluny el cant oït.

Uc Catola, junts ens bastem;
mes la falsa amistat em tem
car més dones fules topem
que quan el rèptil maldit.

Marcabrú, no trobe bufó
que a l’Amor reputació
negueu; per tant, preneu tençó,
que d’Amor fui nat i nodrit.

Catola, ni a tall de raó
saps que l’Amor traí Samsó?
Vós i els altres caps de meló
cregueu el que Amor us ha dit.

Marcabrú, cap home ha trobat
que Samsó el fort i amullerat
s’havia vist d’amor privat
perquè l’amor s’hagués pansit.

Catola, la lliurà al pitjor
i li la va toldre al millor.
Ella perdé tot el valor
quan va ser per l’estrany traït.

Marcabrú, perquè heu declarat
que l’Amor amb l’engany és nat,
llavors l’almoina és un pecat
i els arrels d’un arbre han florit.

Catola, l’Amor que dieu
canvia els daus de sort i feu,
val més, aviat, que us retireu
consell de Salomó i David.

Marcabrú, l’amistat decau
perquè el jovent és en un cau
i el cor irat ja no te pau
perquè li l’han tolta d’un crit.

Catola, Ovidi mostra ací
com l’aparença no és destí
perquè fa igual el gros o el fi
ans bé, prefereix l’empedrit.

Marcabrú, no crec que t’amés
l’Amor, vist com ets tan encès,
ni ha sigut mai més desatès
cap joglar tan esbalaït.

Catola, no mai era après
un pas, sense que se n’anés
i encara s’ha allunyat adés
i ho farà, fins a l’infinit.

Marcabrú, quan sent un batibull
i la meua amiga m’acull
amb un abraç i jo em despull
me’n vaig sà i estalvi, i guarit.

Catola, per amor al trull
els havers són del foll l’orgull
i després mostra el camí a l’ull
per percaçar l’home escarnit.