Temps de silenci

A mitjmatí el jardí reventa de vida i de colors,
papallones blanques aterren en les flors,
la suau marinada sembla que faci amb el dit que callis.
Perquè un bell silenci tenyit de sal mar
s'escampa com les caricies que tu dones en el bar,
i així, callat, observo el meu passat, albiro
el meu futur en aquest aire tan net
que només embrutes tu...
Llavors aquest silenci plaent,
em diu a cau d'orella que t'he de deixar,
que no ets una bona noia, que jugues a fer mal.
A mitjmatí marco en el mòbil el teu número,
espero la teva veu i resoldre un vell problema.

 

Bon poema.
Et fa mal...peró, a la fi, tot s'acaba.
Salutacions.
Xosé.

 

Moltes gràcies Xosé. Per cert, m'agrada molt la teva signatura: m'han acusat recentment de mentir... però, a l' escriure, inventava. El problema és de qui cerca la realitat en poemes o narracions. I vol conéixer qui és el que ho escriu.

 

Sempre hi és agradable un passeig pels teus escrits.

 

Molt amable Àngel.

 

Jacobino:
No hi ha res més eloqüent que el silenci. Quantes coses t'ha dit i dol que ella no sigui una noia bona. Però cal obeir al savi silenci.
Poema bonic i emotiu. Les meves felicitacions.
Una abraçada fraterna,
Ramiro

 

Per telèfon. Interessant. I tot això després de sentir les veus del silenci... M'ha agradat molt. Luis.