PLA DE San JORDI (MALLORCA)

El sol que enlairava
poc a poc de llum s´omplia,
aquells moments astorava
a la terra donanli vida.

Record aquell paisatge
tot ple de molins,
que ballaven amb l´oratge
vestintse de colorins.

Com ses mules giraven
al redol de les sínies,
mentre ocells piulaven
a las flors dormides.

Les aigües fresques
lentament pujaven dalt
per mullar terres seques
que al verd anaven pintant.

Caien als safareigs
com caixes de música.
Rauc de granotes
i el xiular de la brisa.

Avui sent molta melangia,
tantes torres destrossades,
del seus colors desvestides
i les siníes soterrades.

No sé com el món començaria,
sí sé que el meu fou així,
el que per no res canviava
però que avui ja no és aquí.

 

Gracies ,(Lo siento) la raó la tens completament,en Jaume Matas donç és per recordarlo els nostros fills,en Judas és la metamorfosis de cada dia perquè sapin que Judas és sempre viu...

 

Molt bo el teu poema, pero molt trist a l´hora. Tan de bo les coses fossin d´una altra manera.

Una abraçada

Joan