Carícia

M’agrada sortir a passejar,
impregnar-me de natura.

Recórrer el teu cos
amb la ma, es com això,
fer un passeig suau
per abastar-la tota.

I tremolo més d’emoció
perquè es alhora visió coneguda,
descobriment nou i paisatge somiat.
Serralada……
Vall………
Planura………
Pedra dura…….
Terróset de terra……
Olor d’herba humida,
de flors amb el primer sol,
de terra remoguda.

Me’n sento part de tu
com del paisatge, al passejar,
quan som prou a prop
com per acariciar-nos.

 

excel·lent, jepet. No tinc, ara mateix, les paraules adequades per poder qualificar el sentiment de tendresa que inspira aquest meravellós poema.
Salutacions.
Xosé.

 

Mercès Xosé.
En l'esperança que no només sigui tendresa el que et descobreixi. Estaria bé que també et despertes el record dels flaires de terra remoguda que alguns paisatges t'hagin regalat després de acariciar-lis planures, valls, serralades .....

 

Sembles un camperol enamorat.

 

Angel, no es amor, es sexo.