Ones

L’aigua torna lenta i suau.​

A les roques fort hi topa​

i a la sorra, quan s’hi apropa,​

Llisca i deixa un estel blau.​

Empenyent- se cap a platja​

quan l’escuma toca sorra​

s’embolica i s’esborra,​

s’esvaeix el seu coratge.​

Amb la fosca i la mar bruna​

mil llumetes fan “xip – xip”​

com si fossin molts pessics.​

No hi ha Sol i no hi ha Lluna.​

I la barca llisca suau​

i la mar camina lenta​

i les ones van i venen​

en un mar que és negre i blau.​

 

buen poema

 

qué bien que te guste.
besos.

 

Lindas imagenes a la orilla de ese mar!

 

es un mar tranquilo y sereno
gracias por verlo
besos

 

Hola colega Arandana...desde ayer vuelvo a estar en pantalla...y en mi modestia mi enhorabuena ...tu agua de mar hasta me parece bebible..y mas si es mediterranea.Contigo acaban de florecer hasta orquídeas en la arena de la playa.Un abrazo. JAUGORI

 

Estimat Jaugori!!!
Encantada de tornar a parlar amb tu.
El meu Mediterrani, el que tu tant be coneixes.
És preciós tot el que em dius.
Gràcies. Petons.:::hug:::

 

M'ha agradat el teu poema.Des de més al sud un glop d'eixa aigua i un grapat de sorra.

 

Les platjes del teu País són molt semblants a la que descric.
Jo sóc de Mallorca.
Però no hi visc, desgraciadament.
Moltes gràcies per venir a passejar-hi.
Petons.

 

Me cuesta trabajo traducir, pero he logrado entender el sentido bello de la letra, y sobre todo, la armonía y musicalidad del poema, te felicito.