A la fi de la tardor

La veu de les fulles,
remors al passeig,
de color de coure
daurat sentiment.
Trémen i parlen,
és sa veu al vent,
ploren els arbres
el fred de l'ivern
i xisclen les merles,
eucaliptus verds.
Cel blau sense núvols,
remors dels meus peus...

L'heura vestint
els troncs d'arbres vells,
l'heura cobrint
els murs del castell.
Penells d'atzavara,
troneres, merlets,
les torres desfetes,
al vent tot obert.
El camp, terra erma,
sembla tot guaret,
jonça, males herbes,
verdolaga, agrets...

Sols són quatre gotes
munyides del cel,
dels núvols feixucs
i eixuts de ponent.
Quatre mal comptades
no calmen la set,
triomfa la sequera
l'estiu i l'ivern.
I avui, vent que passa
cap altres indrets
duu sols el murmuri
de secs núvols cecs.


febrer de 2006​

 

Quina meravella.

Quan, entre gents, estic mut e pensiu.
Ausiàs March

 

I jo he exclamat nomes acabar de llegir “¡Què bonic! ¡Quina maravella!”
Salut, amic.
Xosé.

 

Gràcies de nou poetes.