A penes teniem tretze anys

p { margin-bottom: 0.21cm; }

A penes teniem tretze anys,

agafats de la mà, per l'albereda,

trepitjant la fullaraca

rogenca de la tardor,

somiàven el primer bes furtat

a les mirades dels majors,

el primer abraç, les primeres carícies...



Temps de fam de moltes coses,

menys moniatos i carabassa,

fins i tot, de pa.

Què bones les garrofes,

què bones les safanòries

que furtàvem als cavalls!

I després, amb la fam entretinguda,

l'altra fam, la dels que hem crescut

massa prompte...



Han passat els anys. Et recorde

com si fos ahir. Amagats entre la brosta,

palpant-se l'u a l'altre poseïts pel desig.

Et recorde com si fos ahir...​

 

I encara que no ho sembli son records d'aquest mon.
M'ha agradat molt.
Una abraçada, Ángel.

 

Gràcies Josep, per llegir-me i per fer-me pujar cap a munt.

 

Memòria vívida de la fam i de l'amor, sempre d'amagat i sempre intens. Luis

 

Bell versos, m'ha encantat llegir-te, portar al present la memòria de la joventut, els meus estrelles.

 

Gràcies Ludmila, Lluis. Son records que mai moriran.