Amor poruc

Qui sap si los Déus m'han dat respir.
Per la sendrosa cambra de la nit
més fosca trenca ara un raig de llum
prim pel meu collar de dones.
Tot mundà desfici s'ha esfumat
com cartró mullat en la rosada santa.
I han quedat les coses pel seu nom:
Escampen núvols i tenebres,
expressió de lluna clara, etern amor inabastable.
Tot era tan senzill d'entendre!


Ara que som cadavres, aimada mia,
te'n recordes?
No teniem encara vint anys
i un munt d'amor per veure.

Ara que tinc blanc borró per cabells,
i a les conques no tinc nines,
ja sens cucs ni empalagoses mosques,
el meu carnus revol de papallones.
Trenquem los murs i eixim, eixim!
Aquell bes que no et vaig donar
del meu amor poruc
hem d'eternitzar en l'aire.
Cruixir de fustes, fossats que s'obren,
esmussen los erts marbres
de les tàpies blanques.
Per aimar-te: llum de fòsfors
reflex de lluna clara
i fulgurants nits estelades.