Creuament de la mirada...

A la meva esquena, asseguda, cap cot, amb un aire d'angoixada. Poca cosa, petita basicament. Recargolada mentre engull, amb un pinyonet per boca, un café que despunta dins l'estació gelada.

Amb la mirada perduda, gira els ulls ,de banda a banda, darrera ulleres de pasta gruixuda, del marró vell de la frassada i amb pantalons de pana gastada pels temps i la desgana...

D'aparença dèbil i espantada, fa tota la fila d'estar fugint. L'estació és un bon punt de sortida.

La seva cara diu que ja ha fet el pas, les bosses als ulls la mostren soferta. I al cap, les arrels enfilen per sobre el rovellat de l'autoestima...

Amb un punt de glòria passada, entendreix al primer cop de vista. Aquesta dona va ser ben viva.

M'aproparé, amb la por de sentir-me boig, perque fins i tot podria ensopegar amb el seu nom..Dolores o Maria..
No en diré cap, només la vull esperonar, dir-li que no està sola, que en la "carrera" té l'esquena coberta

Deso la safata del patètic esmorzar. Ella encara batalla amb el café.
Camino cap allà, em veu. De fet m'ha vist des de l'arribada. Però ara mira. Ara aguanta el cara a cara..

M’aturo al davant, m'aixeca la mirada. L'encaro, l'observo i esmorteït pel fred i amb la veu tremolosa li ho dic..."Corre, corre, que no estas sola en la creuada".

I ella, pausada, alça el cap, deixa el café i em diu amb veu calmada: "I tu Victor. On Vas? Quina és la teva escapada?....

 

Molt bona narració. Una estació és un lloc de trobada i de sortida al mateix temps envers futurs íntims, només per a un, entre tanta gent.

Com tota narració interessant, aconsegueixes un gir en la seva frase final. Suposo que la dona desconeguda era en realitat la mare del protagonista. La seguiria animant a partir d'identificar-la?

Salutacions cordials.