Des de que el mon es mon( 1º de 3)

A la nit cap estel bellugava,
l`aire era vidre transparent,
cap mota de terra s`aixecava
la Gran Mirada tenía esment
quan la primera alba començava.

I queia al món una gota d´aigua
vinguda del mes enllà de l`infinit,
un no sé que s`obria i germinava,
a la fí naixia un cos amb ànima
i el Pare deixà d`estar trist.

Ara el sol amb or el banyava,
i el cel li posava el seu vestit,
un dolç alè rosa el perfumava,
el món que ja s`havia deixondit
gojós el seu bres bressolava.

Tot l`univers el contemplava
quan Ell la seva Obra mostrà,
la criatura obrí els ulls,mirava,
i el Bon Deu ara es contorbà
quan la veu del Nin digué: Pare ¡

La pluja queia verge,on besava
verd,arbres i flors aixecaven,
els ocells el volar estrenaven,
també els animals amb el caminar,
naixia la vida,tot arrancava.

El Nin amb el temps es fer gran,
el Pare no el deixava de sotjar,
Ell aturà de jugar,només rumiava:
"Perquè al pit aquesta tendror rara
que no tinc fam ni ganes de botar ?

S´adormí,un estel el passejava
cap lo més dolç del sentiment,
coneixia l`amor mentre somniava,
la mà toca un pít i sobtadament
l`estel es convertía en fada...