El noi que sempre fuig

En veu femenina.

No siguis l'adéu per sempre, la besada
que clou la pell, no siguis els llavis que resten secs,
la fira oblidada, la platja sense vida,
la mar que no té onades, no siguis el xicot
que em travessa amb l'espasa,
però que no em sap estimar, no siguis
la darrera porta, la senda que s'ha perdut,
el felí que jeu cansat,
no siguis la teva fi, la fi
de totes les fins, no siguis
un cel sense estrelles, una noia
sense uns sins ben drets,
no siguis la tristor que embolcalla,
el vestit de la foscuria, no siguis
qui diu que es queda,
però fuig a mitjanit
com ho fan els bandolers...

 

Esta bien, destaco "la mar que no te onades"

 

És el Mar Mort glaçat per la gebrada.

 

Creo que l'estimada "fuig a mitjanitcom ho fan els bandolers.”. perquè no podia "no ser" tantes coses. També creo que si vostè segueix escrivint poemes tan bells jo hauré d'aprendre catalan. Disculpi els meus errors, llegeixo catalan però no sé escriure'l. Felicitacions pel seu poema.

ramiropad