Els gats d'Antígona

Va fer fugir els gossos carronyers, les frontisses
de voltors avesats als plets entre germans;
va cosir la ferida mortal de Polinices
i soterrà la còrpora del príncep dels tebans.

Creont remuga: ”¿Soc jo l’home o jo soc ella?
¿És Antígona el Rei? ¿Soc la meua neboda?”
D' Èdip fou gos pigall i dels germans donzella.
La filla de Iocasta el poder incomoda.

No veu la llum del sol en una balma arcana
on la visiten morts amb qui conversa i plora:
el promès suïcida i Ismene, la germana,
són ombres insondables que la nit deixa fora.

El carceller du menges. S'amuntonen els plats
en la cel·la. A la palpa, en el mur descobreix
un finestró tancat. Quan l’obre hi veu dos gats
en un pati. Miolen. Volen carn. Volen peix.

Són fantasmes, deliris, preludis de la mort;
uns verins que s’eleven per l’estança reclosa.
O només són dos gats compartint la dissort
d'Antígona. Els apeixa. No sap fer-ne altra cosa.