Gebrada

Sento a la nit


respirar la boira,


que de puntetes


envaeix la plana.


Arriba en quasi silenci


acotxant de la glaçada,


abrigant del fred hivern,


que ja mana.


Mana tant,


que fins la boira


tot i acotxar no el para.


Plana amunt


puja glaçada


i a dalt regala


rosada de glaç,


meravellosa gebrada.


Trepitja encisat el vent


el bosc encantat


en rínxols de boira,


s’atura, retorna,


s’atura, reprèn,


juga embogit


per la imatge preciosa


que el seu joc deixa


en petjades d’agulles


a cada branca,


a cada escorça;


fins que un dia


vanitós


vol il·luminar la seva obra.


Fa fora la boira,


desagraït,


i regala al sol la joia.


Com un somni


de luxúria sense fre


esclata de cop


als ulls del mon.


Però dura poc,


per moments se’n va.


I va ara pregant el vent


a la boira


per fer-se perdonar


i tornar a començar,


ara o demà,


en l’esperança de l’hivern


que mana,


tant,


que fins la boira


tot i acotxar, no el para.


http://prntscr.com/5ku5bc