Ha pogut...

Ha pogut tallar la nit
els meus somnis, mes no vol,
i per més que vull perir
no hi alça l'ànima el vol.
I ací estic, com el cresol
on es fondeix la mentida
de la vida que vivim
amb glops de l'amarg tarquim
de l'angoixa més sentida
farcit de fang i de llim.

Ha pogut cremar el foc
el meu cos, vell i cansat,
i canviat a cendra i fum
deixar-me'n al vent aviat.
I per l'arena escampat
femar grogues argelagues,
i al paradis de l'oblit
fent tot fosc i el cor, de nit,
a les ombres arrelades
per les bromes del meu pit.

Ha pogut negar la mort
de verí la meua boca
amb ruixims amargs de fel
com pel meu desig pertoca.
Perquè la mort no provoca
aquest desig del cervell
que prega un prompte morir,
rere del vent vull seguir
deixant-me a estripalls la pell
fins que puga jo partir.
​

 

..........................................

Dds

 

Efectivamente los duendes han hecho de las suyas.

 

El valor de ser home, i poeta, és el més gran valor de tot somni, de l'ànima en la lletra.


Un abrazo Ángel

 

Gràcies per passar i comentar Francesc.

 

¿Qué puc dir?
Encara queda, però, mol camí per fer.
Un poema precios...

Unha aperta, amigo meu.

 

Xosé agradecido por tu lectura y tus palabras. Espero algo tuyo .

 

Bones dècimes, sonoroses i plenes de sentit. Enhorabona. Luis

 

Gràcies per comentar Lluis.