Ja Mai Mes

Ja mai més tornará a ésser com abans
com quan tu i jo ens coneguérem,
quan el temps aturava i deixava d´existir
i que del goig la pura essència
alliberava el nostre esperit
i incrèduls nostres cossos es miraven.

Ja mai més als llavis sentirem
aquella forta cremor,tan ardent
pel primer bes teu i meu,que omplia,
com quan el sol encén tot l´univers,
com si nasqués del món el primer dia
i tu i jo perdiém tot raonament.

Ja mai més será tendra la pell,
encara que enyori el passat,
quan tu eres tan dolça poncella,
vaig escriure a la lluna pensaments
perquè eres per mi la més bella
i ella gaudia amb nostres sentiments.

Ja mai més tornará a ser com abans,
no ens citavèm i per tot ens trobàvem,
els esperits fruïen veure´ns junts,
teníem molt poques paraules a dirnos,
perquè tot ens ho dèiem amb els ulls,
i quan ens abraçàvem,perdíem el seny.

Ja mai més tornarà a ser com abans,
tu que quasi sempre de vestit canviaves,
altra volta ho feies amb el pentinat,
m`adon que era per més agradarme,
hi ha tants de detalls que avui he recordat,
ara quan el temps ha deixat d`aturarse...