La familia trencada

La mare ens diu que ens estima
i no ens vol deixar marxar,
les seves llàgrimes mullen
els nostres jerseis d'estiu,
ens revolta els cabells,
ens invaeix de petons...
"No ens deixeu..."
El pare en silenci ens contempla,
mai no l'he vist tan trist,
els seus ulls clars tan bonics
demanen auxili perquè s'ofeguen.
Els crits han fet fugir el gat,
la tele va per a ningú,
el sol començar a declinar...
"No ens deixeu..."
Germaneta,
per què els deixem?

 

Una mica trist, però, la crua realitat.

 

Amic:
Poses la teva ànima, els teus sentiments en cada poema. Ets un poeta prolífic que ha aportat tants bonics poemes a aquest portal en tan poc temps.
Els teus poemes m'incentiven perquè aprengui el teu idioma.
Les meves felicitacions novament.
Una fraternal salutació,
Ramiro

 

Jo el trobe molt irònic i amb la iniquitat pròpia de l'autor que l'escampa per tot el poema sense que ens n'adonem. Destroyer total dels valors burgesos.