L'amor bohemi

L'amor bohemi​

Segueix el rierol d'aigües diàfanes​

fins als nius de ploma roja​

on la gorja dels gemecs brota​

entre la llum i el cor de les pedres.​

En les traces de la lluna cristal·lina​

troba-hi la sang que et sedueix​

i lleva l'emoció del cordam llibertí​

com un poltre ferit de vida.​

 

Un gran poema sens dubte amb un ambient neoromàntic i imatges suggestives. Vull referir-me ara a la polisèmia de 'gorja' que vol dir gola.

GORJA f.
|| 1. Gola, gargamella (or., occ., val., bal.); cast. garganta. Posant-li lo punyal a la gorge, doc. a. 1391 (Ardits, i, 11). E dintre si huna persona forja | d'ella no pens braços, mans, peus ni gorja, Ausiàs March, lxxxvii. «Tot li pasa per la gorja»: es diu d'un qui gasta tots els seus cabals en bona menja. Tenir una cosa gorja avall: tenir-la engolida, haver-s'ho menjat.
|| 2. fig. a) Gana de menjar, capacitat per a engolir (Cerdanya, Empordà); cast. tragaderas. «Tenir bona gorja»: esser molt menjador.—b) Veu forta (Santanyí, Eiv.); cast. garganta. «Tens molta gorja»: tens la veu molt forta.
|| 3. Pas estret entre muntanyes espadades; cast. garganta, hoz. Ab ses gorges ombrívoles, sos prats verdosos, Oller Pil. Prim 79. Oh Pireneu! en tes profondes gorges, | fill de la plana, m'he sentit com pres, Maragall Enllà 13.
|| 4. Obertura del terreny; avenc, gorg. Eixampla més sa gorja l'engolidor vessant, Atlàntida v.
|| 5. Goleta, eina de fuster per a fer motllures en forma de S (Sta. Col. de Q.); cast. gola.
|| 6. Peça de ressort d'un pany o tancadura (Martí G. Dicc.); cast. gola.
|| 7. Suro més petit que la petitoia, que va posat a l'ormeig de la teranyina perquè es mantingui surada (Vilan. i la G.).
|| 8. Alegria bulliciosa, diversió (Cast., Val.); cast. juerga, jarana. «Cantant i bevent tenim un ratet de gorja». Estar de gorja: estar alegre, disposat a divertir-se. Y si és que voleu gorja, | després la tindreu llarga, Llorente Versos, ii, 108. Quedaren tots contents com uns rossinyolets. Però qui es posà de gorja més que tots fonch en Pep de Quelo, Rond. de R. Val., 91.
|| 9. Gorja de llop: planta herbàcia anual, de tiges que es fan fins a un metre de llargues, flors vermelles que s'obren i tanquen a manera d'una boca; floreix en la primavera; es fa entre les bardisses i matolls en llocs assolellats (Palamós).
Fon.: gɔ́ɾʒə (or., bal.); gɔ́ɾʤɛ (Ll.); gɔ̞́ɾʤa (val. no apitxat); gɔ̞́ɾʧa (val. apitxat).
Etim.: del llatí gŭrge, mat. sign. || 1, amb la ŭ convertida en ɔ oberta probablement per contaminació de coll (però cf. J. Ronjat en RLR, lxiii, 146).

 

He passat per ací.

 

Gràcies per passar!