Nº2-Dia 6 d'agost 1.741

I el Capità General no ho pensà,
cridà a Antoni Barceló des LLeó.
i li díu que sense contemplació
els busqui fins el fons de la mar.

I tot d' una partí el Capità
possant proa cap Alacant,
Ai Barceló,no corris tant
deixa`ls arribar ¡¡.

Però quan lo militar es du a la sang
es moren sentiment i simpatíes,
per espai d´un parell de díes
en Barceló estava navegant.

I a Alacant tingué una decepció,
la boira tot ho havía esborrat,
cap a Cartagena li ha enfilat.
Per favor no corris tant Barceló ¡¡

A les hores al vaixell
la parella se les prometía,
amor i besades creixen
com l´alba amb un fort vermell.

Vida meva t´estimo tant,
has encès dintre el meu cor
un volcà de le més gran dolçor
que crec,res potser més sant.

Mentre ella deia aquestes paraules,
ell a ella més s`hi aferrava.
Vida meva la més estimada
cel i terra ja han romput baules.

Las mevas paraules són santes,
pots ben creure amb meu jurament,
que l´amor que per tu jo sent
ni la mort pot posar-li traves.

Navegava el vaixell,tot era calma,
envoltat per una rara calitja,
quan a la nau algú crida
El Lleó ens envía una salva.

El vaixell es queda aturat,
mentre arriba el Capità Barceló
que sense cap contemplació
tothom a coberta han pujat.