Noia...

La teva casa, el seu jardí, l'ombra dels arbres
damunt l'aigua morta de la piscina blava... el teu flaire
de noia enamorada, mentre en una gandula vella
et's acaronada per un sol mig adormit, noia
que calla... que mira amb una tristesa de cosa trencada,
noia plena de muralles i de soldats que la guarden.
La teva casa, la teva germana, una nina que en tu
s'enmiralla, el teu pare, home de bar... sempre esteu soles,
i jo que us visito com qui va de fira, cercant que hi ha
en la teva tristesa encriptada... besant sota aquesta brusa
amb floretes esquitxades. Són tardes que fan mal,
malgrat el plaer suau que damunt nosaltres plora.

 

molt fi, molt suau...sóc nou per aquí i encara no sé gaire com funciona això, però de ben segur que en puc apendre quelcom llegint autors com tu...

salut!!!

Victor

 

Hola Victor. Si, bé... aquest poema és suau, de mitja tarda, diriem... hi han tot tipus d'hores per fer tot tipus de poemes.
Jo vaig entrar aqui dos dies abans que tu... tampoc m'aclaro gaire, és una fira molt gran. No crec que tinguis que aprendre res de mi. Però ja ens anirem llegint.
Salutacions.