Frederic era un xicon peculiar. Jo l'apreciava molt perquè sempre he sigut un bon amic del meus amics. però es burlaven d'ell de tacany que era i quan parlava de vakunin amb cara de filòsof i quan li xorrava el ketxup de tant que volia abarcar-ne. Ell tenia pagada l'hamburguesa i el ketxup era ja de franc. Tenia coses d'eixes.
Es burlàven del seu superbocata de quan era infant. Inclus molts dubtàven del seu seny i del seu futur.
Era injust perquè només era singular i jo el volia molt i els altres deurien haber fet el mateix.
Tenia una altra peculiaritat molt singular que consistia a arrimar-se a xarrar -cal dir que innocentment- a les parelles sentades a la barra del pub i a poc a poc quedava desplaçat el novio.
Es veu que s'ho trobava més fàcil quan la dona portava una corda lligada al cos i no podia escapar. Dificilment podria deixar d'escoltar-lo i ell en comptes d'anar darrere les solteres feia açò.
Jo sempre li deia - no sé si clavant-me en el que no debia- -Frederic, has d'anar a la universitat i complir el teu somni de ser advocat i no saps com m'agradaria que els cagares la cara a tots.
Una nit de marxa de tantes s'arrimà a una parella d'amics i, com altres vegades , el novio anava separant-se sense adonar-se'n; sense donar impotància a una cosa que s'habia convertit en rutinària. La cosa era d'esta manera: el novio a poc a poc passava a xarrar amb algú del costat també fins que frederic acabava aclaparant a la dona entre sorolls de música i fum de tabac. Tot aço d'una manera tan lenta que quedava desapercebut a tothom a no ser que fores molt observador.
el cas és que el novio aprofità per anar al servei però en eixir del wc s'habien esfumat. Ni rastre d'Enric ni la seua novia.
Jo em vaig alçar corrent com una fona i encara els vaig poder veure creuant el pont de fusta que dona al riu. Em va parèixer, de lluny, que estaven morrejant-se. Dic morrejant-se perquè allò no era un bes normal.
Es burlàven del seu superbocata de quan era infant. Inclus molts dubtàven del seu seny i del seu futur.
Era injust perquè només era singular i jo el volia molt i els altres deurien haber fet el mateix.
Tenia una altra peculiaritat molt singular que consistia a arrimar-se a xarrar -cal dir que innocentment- a les parelles sentades a la barra del pub i a poc a poc quedava desplaçat el novio.
Es veu que s'ho trobava més fàcil quan la dona portava una corda lligada al cos i no podia escapar. Dificilment podria deixar d'escoltar-lo i ell en comptes d'anar darrere les solteres feia açò.
Jo sempre li deia - no sé si clavant-me en el que no debia- -Frederic, has d'anar a la universitat i complir el teu somni de ser advocat i no saps com m'agradaria que els cagares la cara a tots.
Una nit de marxa de tantes s'arrimà a una parella d'amics i, com altres vegades , el novio anava separant-se sense adonar-se'n; sense donar impotància a una cosa que s'habia convertit en rutinària. La cosa era d'esta manera: el novio a poc a poc passava a xarrar amb algú del costat també fins que frederic acabava aclaparant a la dona entre sorolls de música i fum de tabac. Tot aço d'una manera tan lenta que quedava desapercebut a tothom a no ser que fores molt observador.
el cas és que el novio aprofità per anar al servei però en eixir del wc s'habien esfumat. Ni rastre d'Enric ni la seua novia.
Jo em vaig alçar corrent com una fona i encara els vaig poder veure creuant el pont de fusta que dona al riu. Em va parèixer, de lluny, que estaven morrejant-se. Dic morrejant-se perquè allò no era un bes normal.
Última edición:
