Petits prodigis

Assegudes en el límit de la tarda, contemplant la seva mort fictícia
en la superficie de les aigües de la llacuna tèrbola,
mansa, obscura,
(com si aquesta fós la sala del Cinema Paradise)
goitem com el silenci s'ofega en el rogenc espai
de la meravellosa lluita solar, del dit de Déu
que assenyala qualsevulla fi, els indrets que es multipliquen,
el viratge que desmai no opciona, observem les nostres ombres
que una bonica melodia ballen en la freda opacitat
de la líquida remor del fons, del fons,
del fons... els nostres cors son seduïts,
ens sentim enmirallades en un cel que sembla
un més dels éssers captius damunt aquesta terra.
Observa l'aigua com lentament es mort,
observa que tu hi ets en ella: la teva brusa rosa,
els teus jeans, el teu cabell alliberat al vent,
aquesta boca de grossos llavis que fan tan mal.

I llavors tornem al poble per la vella senda
que la genètica mai transforma: Sempre és de nit.

 

Eixirà el sol, no ho dubtes.