Poema després d'unes ratlles

La mar vé tan brava des de l'horitzó obscur,
el cel se'ns tanca como si tot hagués finat...
i tu i jo, en aquesta platja on no hi ha ningú,
al recer d'unes pedres on hi fa tan fred...
I tu i jo, i tu i jo... sentim un dol,
els nostres cors s'aturaran, les mans no escriuran res
en la pell que esguarda rosada com mai,
i molt lluny, on encara hi ha llum,
les ciutats acullen a la seva gent,
encara no ha arribat el missatge de la mort,
però, tu i jo, cossos vençuts, els nostres ulls
s'esborren com si el líquid els capturés,
els nostres dits no cerquen els racons més molls,
i els llavis hauran de fer un esforç
per dir allò que cal dir en un comiat:
del cel obscur es desprèn el gas
en forma de gotes com papallones
de bonics colors...

 

Avui la farmacèutica m'ha dit que la psicosi cocaínica era molt perillosa i que no havíem de barrejar certs remeis amb drogues. Era la farmacèutica de l'hospital, una xica molt maca de La Vila, amb cara de ser ella la que en barrejava. T'ha eixit un bell poema , sempre pots tornar i escriure'n un altre.

 

Gracies. Molt amable. Les farmaceutiques totes ténen rera fons en la botiga.

 

Qué en sou botiguers els dos ? Segueix escribint Jacobino.

 

Merci Àngel. Tinc una botiga d'anissos.