1. Invitado, ven y descarga gratuitamente el cuarto número de nuestra revista literaria digital "Eco y Latido"

    !!!Te va a encantar, no te la pierdas!!!

    Cerrar notificación

Poema "El pensamiento" (Caterina Albert)

Tema en 'Poetisas y prosistas famosas' comenzado por El regreso de Alfonsina, 22 de Junio de 2023. Respuestas: 2 | Visitas: 519

  1. El regreso de Alfonsina

    El regreso de Alfonsina Poeta que considera el portal su segunda casa

    Se incorporó:
    27 de Diciembre de 2017
    Mensajes:
    2.067
    Me gusta recibidos:
    2.875
    Género:
    Mujer

    [​IMG]


    Caterina Albert (La Escala, Girona, 1869-1966)



    El Pensamiento

    "No quiero que me secuestren el pensamiento
    dentro de hechos o fórmulas pactadas;
    quiero, como las aves, las alas liberadas
    para volar en todo momento,
    ahora a derecha, ahora a izquierda, por el espacio
    lleno de infinitas rutas invisibles. »



    https://es.wikipedia.org/wiki/Caterina_Albert

    P.D: Es un comienzo de introducir a esta gran mujer. Cualquier aportación de su escritura y/o poesía que le diera lugar en este Espacio, sería genial.
     
    #1
    Última modificación: 22 de Junio de 2023
    A ecos del silencio y libelula les gusta esto.
  2. libelula

    libelula Moderadora del foro Nuestro espacio. Miembro del Equipo Moderadores

    Se incorporó:
    14 de Enero de 2012
    Mensajes:
    14.909
    Me gusta recibidos:
    15.673
    Género:
    Mujer
    Precioso pensamiento, Eva, de gran contenido, cargado de razones de peso.

    Lo poco que he encotrado está escrito en catalán,y por otra parte, parece que ella escribía bajo el seudónicomo Victor Català.
    Caterina Albert (Víctor Català).

    Un abrazo.
    Isabel
     
    #2
  3. El regreso de Alfonsina

    El regreso de Alfonsina Poeta que considera el portal su segunda casa

    Se incorporó:
    27 de Diciembre de 2017
    Mensajes:
    2.067
    Me gusta recibidos:
    2.875
    Género:
    Mujer
    Querida Isabel, así es. Mientras, voy a dejar algún poema suyo en catalán. Suenan muy bien y, con atención, uno puede acercarse al significado.

    Íncipit



    Tot canta o brunz en el món
    sa cançó misteriosa;
    tot és un concert immens
    per qui no té ànima sorda.
    De lo poc que jo he comprès,
    aquí te n’ensenyo mostra;
    les mostres no valen gens:
    la cançó és la que és hermosa;
    sols que canta dintre els cors
    i no es sent de part de fora.
    Qui la vulga oir ben bé,
    no cal pas que escolti a l’home,
    que ha d’obrir de bat a bat
    la seva ànima devota i escoltar de l’Infinit
    els cants sota l’ampla volta.
    Sols aixís sabrà com són
    les cançons misterioses.


    Cant de juliol



    Juliol roent, roent,
    ubriac de llum i de vida;
    Juliol roent, roent,
    passa corrent,
    passa corrent!

    Portes el deliri als ulls
    i en la sang les foguerades;
    portes el deliri als ulls
    i tot tu bulls.
    Déu meu, com bulls!

    Deixaràs els camps rostits
    i escaldades les parpelles;
    deixaràs els camps rostits
    i els esprits
    entenebrits.

    Ton deliri destructor
    ofega en son si la vida;
    ton deliri destructor
    crida a la mort,
    que mai fa el sord.

    No t’estimo, Juliol,
    lasciu com una bagassa;
    no t’estimo, Juliol,
    roent d’un sol,
    erm de consol.

    Juliol roent, roent,
    ubriac de llum i de vida;
    Juliol roent, roent,
    ¡passa corrent,
    passa corrent!



    Cant d’Octubre


    De dos en dos, els gotims en la tòria;
    de dos en dos, els gentils vremadors;
    de dos en dos, el promès i promesa;
    de dos en dos, la muller i l’espòs.

    Que és saborosa la fruita d’Octubre!
    Que grat i tebi el sol benfactor!
    Que tou el pa ben nevat de farina!
    L’amor honest, oh que fèrtil i dolç!

    Sobre la terra morena, d’Octubre,
    cauen els pàmpols malalts de color,
    com un desmai de la vida sobrera,
    com una pluja d’estrany desconhort.

    Quan bufarà la primera ventada,
    se’ls endurà entre mortalla de pols.
    Oh, quin esglai don la mort de les fulles!
    Oh, quin calfred en les teles del cor!

    És que s’acosten les neus i gelades;
    és que s’acosten les pluges i trons;
    és que s’acosta la trista hivernada
    sense deliris, corrandes ni flors.

    Tantost acabi la vrema ensucrada,
    darrer esclat de gaubança i calor,
    barra la porta a l’estiu que s’allunya,
    i encén la llar, que vull seure a ï’escò.

    És l’hora dolça de calma serena;
    és l’hora dolça de pau i arredós;
    es l’hora dolça de les remembrances;
    és i l’hora dolça d’esposa i espòs.


    Gracias por estar ahí. Un abrazo fuerte,
    Eva
     
    #3
    A libelula le gusta esto.

Comparte esta página