Tardor

Un dia com qualsevol altre asseguda a la cadiara del menjador de casa, alço la vista, observo embadalida un cel rogenc i un mar blau marí mentre jugo a saber escriure. Gaudeixo d’una melodia de Piano i Flauta Travessera. Els dits es van envalentint amb la música de cambra de Francis Poulenc . Desvio la meva atenció a les xarxes socials durant una estona. El tresor del temps s’esvaeix per instants, en són exempts la música d’Obeses i Converses Entretingudes amb el meu Estimat Amic. Alço el cap una altra vegada, me n’adono que el cel rogenc ja s’ha enfosquit, la llum del vespre s’ha esvaït. Passen minuts, la foscor ha apoderat setembre, ha començat la tardor i me n´adono que em manquen il·lusions encara per aprendre. Vaig a buscar una copa de vi blanc, encenc un puro. Continuaré amb aquesta atractiva aventura que és escriure? Un Bell Poema m’obre els ulls i em parla: Afortunada! Deixar anar lletres i paraules, encara que siguin sense sentit! Plasmo pensaments a la llibreta de quadres. Desitjaria que aquest nou llapis destraler amb punta fina de la vella i sàvia ploma s’enamorés. I que la majestuosa erudita ploma al maldestre llapis il·lustrés.

 

Y a mi me gusta mucho tu respuesta, Maramín. <3

 

La rutinaria escuela...esos trazos de luz que se desvanecen, deja colores que nos enriquecen...las nubes pinceladas en su suave baile adquieren matices de rosa, naranja y lila...El Sol, el rey del día, se hunde en el horizonte y ese mar, ese espejo infinito, imita al cielo su danza en un oscuro manto de esperanza.

Las estrellas despiertan...