Una butaca

Una butaca i jo assegut
tot tenebrós
menys una finestra
els meus pensaments al lluny,
records de joventut
també d`ara la vida aquesta.

Intent centrar-me a la d´ara,
si hi pens no sé on em trob,
potser va ésser fort el cop,
que no he tornat en el món encara
però se que tu ets la meva sort.

Si tomb la mirada al moment,
quan de veritat ens coneguérem,
comprenc que tot dos naixérem
del més gran i vertader sentiment
de l´amor,que poetes mai no escrigueren.

jo no sé ni puc sobreviure,
em pregunt si a tu et passa el mateix,
el nostre no és cosa de riure,
et duc tan dins que no ho sé escriure
però és tan gran que per moments creix.

Veig tanta tendror a la teva mirada,
teus llavis tan plens d`estimació,
ets l´àngel del amor de la meva ànima,
bessona,amb se manca com jo
de també esser estimada.

Tu i jo ho sabem amor meu,
però hi ha moments quan tu enfora
estic tan trist que tot en mi plora,
no hi ha segon,minut ni hora
deixi de pressentir l`esperit teu.

Es fa tan llarga l`absència
que la llum d`aquella finestra se`n va,
per la manca de presència
de la que estim tant,
ara visc en penitència
fins que la torni tenir davant.

 

Un poema de la torre de babel a donde vine a caer jaja bueno medio lo he entendido pero como dicen por hay poes tcar una pata de elefante y creer que es una roca a ciegas pero asi no me ubico un gusto se siente que es un buen poema

 

Amic meravellós el sentiment que brilla al teu poema.
Una abraçada.