Veus

Continuava caminant, descalç sobre la sorra.

Preguntant al mar, però no em responia...

Tan insignificant, tan petit.

Buscava resposta a aquesta agonia, però no la trobava.

Somiava que, aquell ínfim crit, quedava lluny...

I mai em trobaria, però, vaig despertar.

Tremolant, vaig obrir la finestra per escoltar el cant del ocells,

Però no cantaven,

Em miraven amb odi als ulls.

Si, respirava, però ja era mort.

Mort i sense resposta.

Veles i Vents dijo:

Paga la pena rescatar la veritable poesia. Aquesta sembla estar d'actualitat. És esgarrifós això dels ocells que miren amb odi. Més aviat són pardalots. Salutacions cordials

Haz clic para expandir...

De tot cor, gràcies per les teves paraules.