Era com una estranya aparició,
mirava cap a la mar asseguda,
jo no sé si era part del sol
o plata de la lluna caiguda.
Era molt bella de figura,
cabells negres d´allò mes fí,
tendra pell de criatura
i els ulls com dos estels
sortits d`una màgica nit.
De sobte vingué cap ami,
preguntà si em podia parlar,
el cos meu ell tot tremolà
li vaig contestar que sí.
Perduda en paraules confessà
que entre molts tassons de ví,
borratxa part va vomitar
el dolor que la feia patir
"que la vida acabi a la fí
ja no puc més respirar,
la tristor no puc suportar
jo no vull fer més camí"
El seu dolor em va fer bocins,
llavors als deus vaig pregar,
"per favor jo la vull ajudar
que oblidi pensaments tan roins"
"Pensa en els que han de patir
malaltia i mort irreversible,
s´aferren a la vida amb ungles
perquè aviat han de partir,
això si que és cosa ben trista"
"i tu plena de vida vols morir,
insultes el món i els deus,
els teus grans patiments
són també ara els meus
i deixa que mani el destí"
No va saber que contestar,
els doblers damunt la taula
només feien un centenar,
em vaig poc a poc aixecar,
la tristor em feu quasi caure.
"Ara tinc feines i m´he d´anar,
menja qualque cosa i beu cafè,
pensa que encara tens un demà
potser seré jo que no tornaré"
Al cambrer li vaig pagar,
quan a fora vaig sortir,
vaig començar a plorar,
pensant que havía parlat
amb un dels meus fills.
Era com una estranya aparició
mirava cap a la mar asseguda,
ja.ja no sé si era part del sol
o plata de la lluna caiguda.....
mirava cap a la mar asseguda,
jo no sé si era part del sol
o plata de la lluna caiguda.
Era molt bella de figura,
cabells negres d´allò mes fí,
tendra pell de criatura
i els ulls com dos estels
sortits d`una màgica nit.
De sobte vingué cap ami,
preguntà si em podia parlar,
el cos meu ell tot tremolà
li vaig contestar que sí.
Perduda en paraules confessà
que entre molts tassons de ví,
borratxa part va vomitar
el dolor que la feia patir
"que la vida acabi a la fí
ja no puc més respirar,
la tristor no puc suportar
jo no vull fer més camí"
El seu dolor em va fer bocins,
llavors als deus vaig pregar,
"per favor jo la vull ajudar
que oblidi pensaments tan roins"
"Pensa en els que han de patir
malaltia i mort irreversible,
s´aferren a la vida amb ungles
perquè aviat han de partir,
això si que és cosa ben trista"
"i tu plena de vida vols morir,
insultes el món i els deus,
els teus grans patiments
són també ara els meus
i deixa que mani el destí"
No va saber que contestar,
els doblers damunt la taula
només feien un centenar,
em vaig poc a poc aixecar,
la tristor em feu quasi caure.
"Ara tinc feines i m´he d´anar,
menja qualque cosa i beu cafè,
pensa que encara tens un demà
potser seré jo que no tornaré"
Al cambrer li vaig pagar,
quan a fora vaig sortir,
vaig començar a plorar,
pensant que havía parlat
amb un dels meus fills.
Era com una estranya aparició
mirava cap a la mar asseguda,
ja.ja no sé si era part del sol
o plata de la lluna caiguda.....