Mirades D'infant.tot Un Món

Què és allò que hi ha al teus ulls, petit infant?. Què és allò que amb tanta tendresa amagues dins el cor, admirant i sentint amb intensitat?.
No t'adones, que per molt que tanquis un secret dins teu, sempre hi ha alguna cosa,que per fora la càpsula quasi hermètica del teu ineterior?.

Sempre tindràs aquests ulls traïdors, que s'endinssen fins al més profund del teu cos i treuen a l'exterior els teus sentiments?
Quan estás trist, ells perden tota la seva lluminositat, es tornen tèrbols i deixen de reflectir aquella alegria que a vegades s'apodera inexorablement de tu. És, com si un immens tel de teixit transparent i sedós, es fer veure-hi difuminat i amagues tot l'encant d'aquests petits éssers que formen una part tant principal de tu.

Els seus contorns, canvien de forma, adopten unes línies molt més marcades i agressives, que s¡apoderen de la pell com els sores que fa una arada.
Les pestanyes cauen, l'energia que abans les mantenia lleugerament arrissades ha mort, ha desaparegut.
Ara solament es deixen guiar per la poderosa força de la gravetat, arrossegant-se dins un món d'indiferència.

Les teves parpelles cauen, tancant el seu pas un món trist però deixant-ne un altre.
En aquests moments semblen una màquina de batre, trencant tot el que troben al seu ferm pas i deixant nous petits temors.
Les celles tanquen aquest món de tristor, fan de parèntesi, oprimint les noves sensacions que tens i no permetent que tot el teu rostre esclati dins un gran plor però, malgrat tot, sovint no ho aconsegueixen.

Llavors, els ulls comencen a tornar-se brillants, però no de joia sinó de desconsol. Tot es concentra dins una insignificant gota d'aigua que llisca galta avall, deixant un rastre d'humitat. Quan tu plores, el món plora amb tu i jo em pregunto com poden viure tranquils permetent que els teus ulls es trasformin tant sovint.

En veure els ulls d'altre gent, recordo sempre els teus. Els teus perfils suaus però endurmits, alhora, per manca de compresió i estima i afamats no només de menjar.

Es clar que algun cop, t'he vist somriure. He vist com omplies el teu buit al cor amb un simple gest. He notat com una il-lusió inundava el més fons de la teva nina fent que aquesta s'endinsés en un nou indret quasi desconegut per a tu: l'alegria.

El teixit que et feia perdre visibilitat sense deixar indicis de la seva localització dóna pas a una immensa lluminositat que fa expandir les línies corbes del teus contorns.
Les pestanyes es reanimen, recobren la seva forma i lleugeresa, tornen a tenir allò tan peculiar de tu: l'esperança.
Les teves parpelles s'eleven, fins trobar imaginàriament tot allò que et fa feliç. Les celles, adopten una forma dolçament arrodonida, trencant la tensió d'un possible somriure forçat, i deixant desbocada tota la joia que ara t'envaeix.

Quins són tots els misteris de la teva mirada?.
Què és allò que amb tanta tendresa amagues dins el cor admirant i sentint amb intensitat?.
Què és allò que hi ha als teus ulls, petit infant.

 

Dolç infant, dolç poema.

LLetras plenas de llum i tendressa.
Et felicito.