Évano
Libre, sin dioses.
Acaricien els tous dels meus dits
les llums que baixen del cel
en albes que il · luminen el matí.
Cansat de brandar contra la nit,
a ombres amagades entre parpelles
que intenten demolir la meva llibertat.
Mai una derrota arribarà
a batre les metes de justícies
d'oceans que viatgen amb núvols
en vaixells ja botats en la infància.
Dues àncores més i el rumb s'enfonsarà
en fons d'abismes infinits,
entre peixos blanquinegres
que acompanyen el fúnebre lament
de l'esperança i espelmes abatudes
en aigües que ofegan la il · lusió
d'un nàufrag de la infantesa.
Ara sóc cansament i podridura,
bola i ruleta i fortuna trucada;
terra de cementeri inevitable,
pols de l'univers en carn i ossos
caient a coral · lina indiferència.
Tornarà el corrent de la vida
i a les platges el meu cos lliurarà
com papir trencat i devorat;
i la lletra amb la tinta correguda
per sangs vessades a l´estimar
sense rebre ni un miserable bategar
de cap dels altres cors.
Quedin-se amb l'or i plorin després.
Castellano
Acarician las yemas de mis dedos
las luces que bajan del cielo
en amaneceres que iluminan la mañana.
Cansado de blandir contra la noche,
y a sombras escondidas entre párpados
que intentan demoler mi libertad.
Nunca una derrota llegará
a batir las metas de justicias
de océanos que viajan con las nubes
en barcos ya botados en la infancia.
Dos anclas más y el rumbo se hundirá
en pozos de abismos infinitos,
acompañados de peces blanquinegros
de fúnebres lamentos de esperanzas
y velas abatidas en aguas que hunden
la ilusión de un náufrago de la niñez.
Ahora soy cansancio y podredumbre,
bola y ruleta y fortuna trucada;
tierra de cementerio inevitable,
polvo del universo en carne y hueso
cayendo a coralina indiferencia.
Volverá la corriente de la vida
y en las playas mi cuerpo entregará
como papiro roto y devorado;
y la letra con la tinta corrida
por sangres derramadas al querer
sin recibir ni un mísero latir
de ninguno de los otros corazones.
Quédense con el oro y lloren después.
les llums que baixen del cel
en albes que il · luminen el matí.
Cansat de brandar contra la nit,
a ombres amagades entre parpelles
que intenten demolir la meva llibertat.
Mai una derrota arribarà
a batre les metes de justícies
d'oceans que viatgen amb núvols
en vaixells ja botats en la infància.
Dues àncores més i el rumb s'enfonsarà
en fons d'abismes infinits,
entre peixos blanquinegres
que acompanyen el fúnebre lament
de l'esperança i espelmes abatudes
en aigües que ofegan la il · lusió
d'un nàufrag de la infantesa.
Ara sóc cansament i podridura,
bola i ruleta i fortuna trucada;
terra de cementeri inevitable,
pols de l'univers en carn i ossos
caient a coral · lina indiferència.
Tornarà el corrent de la vida
i a les platges el meu cos lliurarà
com papir trencat i devorat;
i la lletra amb la tinta correguda
per sangs vessades a l´estimar
sense rebre ni un miserable bategar
de cap dels altres cors.
Quedin-se amb l'or i plorin després.
Castellano
Acarician las yemas de mis dedos
las luces que bajan del cielo
en amaneceres que iluminan la mañana.
Cansado de blandir contra la noche,
y a sombras escondidas entre párpados
que intentan demoler mi libertad.
Nunca una derrota llegará
a batir las metas de justicias
de océanos que viajan con las nubes
en barcos ya botados en la infancia.
Dos anclas más y el rumbo se hundirá
en pozos de abismos infinitos,
acompañados de peces blanquinegros
de fúnebres lamentos de esperanzas
y velas abatidas en aguas que hunden
la ilusión de un náufrago de la niñez.
Ahora soy cansancio y podredumbre,
bola y ruleta y fortuna trucada;
tierra de cementerio inevitable,
polvo del universo en carne y hueso
cayendo a coralina indiferencia.
Volverá la corriente de la vida
y en las playas mi cuerpo entregará
como papiro roto y devorado;
y la letra con la tinta corrida
por sangres derramadas al querer
sin recibir ni un mísero latir
de ninguno de los otros corazones.
Quédense con el oro y lloren después.
Última edición: