Luis Rubio
Moderador ENSEÑANTE/Asesor en Foro Poética Clásica
Miembro del equipo
Moderadores
Moderador enseñante
D’ençà que l’orde forma part del caos,
balla el poema fins que arriba el vòmit.
Ciència o herald que apunta al ritme,
i tanmateix el ritme naix de l’orde.
Naix la filosofia en un poema:
les paraules alades de la ciència.
¿Quina filologia hi ha en la ciència
quan la mètrica buida crea el caos?
Refila un au la solfa d’un poema
i en la soca un borratxo deixa el vòmit.
La Poètica explica l’art de l’orde:
imitar amb un mall que marca el ritme.
Aristòtil fiava tot al ritme,
però l’Estètica comprà la ciència
de la bellesa i Kant va posar orde.
Des de llavors, l’Estètica és un caos
que en el goll d’un gripau ofega el vòmit
sense saber ben bé que és un poema.
La Retòrica cap en un poema,
però els conceptes més sublims del ritme
són el flautí de Josafat i el vòmit
d’una bagassa en braços de la ciència.
Com més passen les èpoques, el caos
omple els compendis on regnava l’orde.
Quan surt de la retòrica de l’orde
l’Estètica és l’efluvi del poema
que s’encaua en l’aurícula del caos.
La forma pren la túnica del ritme
i la Literatura veu la ciència
allà on la por s’embosca rere el vòmit.
Gira el dansaire, gira fins que el vòmit
porga l’emoció, batzega l’orde
i s’enfila per l’arbre de la ciència.
La teoria morta del poema
es despulla del bàcul vell del ritme
i quan ningú la veu, vomita el caos.
D’ençà que l’orde forma part del caos
balla el poema fins que arriba el vòmit.
Ciència o herald que apunta al ritme.
