Jacobino
Poeta recién llegado
Son tan bonique perquè s'estàn morint, si no es podrissin no ho serien. Son les cames de les noies velles, que es tornen tan primes, blanques i amb un tel de pell: tot és tan fràgil que dol tocar, que una besada pot fer sagnar. Les flors d'aquest jardí vora del mar, ténen només unes hores per a respirar. Per resplandir sota la llum del Creador, per caure el seu cap, blincar el seu tronc... els colors seus son indefinits, no t'hi juguis res que els pots trobar en l'arc-en-cel perquè, de quin color és l'esperança perduda? De quin color l'amor que no vindrà...
És tan bonic perquè quasi ja no hi és. Sembla un somni de la darrera nit, un record de la joia d'ahir... és com una bambolla de vida, que si respires fort li trenques el cor, sagna per una paraula que la contriu, per una mirada d'un fons obscè... és com un àngel que va dibuixar Déu, i ara roman sol fitant el cel. És tan bonic perquè ja arriba la fi, és tan suau perquè no hi ha passió, i d'aquesta manera tan de puntetes, la noia trista deixa emprentes dels seus peus nus damunt la sorra. El mar la guarda fins a la fi dels temps, li fa un vestit blau, preciós com mai no ha tingut. La desa en el seu ventrell de miracles... sempre vam saber que seria així.
És tan bonic perquè quasi ja no hi és. Sembla un somni de la darrera nit, un record de la joia d'ahir... és com una bambolla de vida, que si respires fort li trenques el cor, sagna per una paraula que la contriu, per una mirada d'un fons obscè... és com un àngel que va dibuixar Déu, i ara roman sol fitant el cel. És tan bonic perquè ja arriba la fi, és tan suau perquè no hi ha passió, i d'aquesta manera tan de puntetes, la noia trista deixa emprentes dels seus peus nus damunt la sorra. El mar la guarda fins a la fi dels temps, li fa un vestit blau, preciós com mai no ha tingut. La desa en el seu ventrell de miracles... sempre vam saber que seria així.
